susana tornero

Tinc una imatge de petita escoltant la meva àvia llegir-nos la història del castell d’iràs i no tornaràs mentre ella treballava a la centraleta de telèfons que tenia als baixos de la casa de Sant Miquel de Fluvià. Mentre repetia el conte que mai no ens cansàvem d’escoltar, de tant en tant anava connectant i desconnectant els cables de les trucades, i era com si aquell ritual formés part de la història, fent entrar i sortir els diferents personatges o provocant un encanteri.
És estrany, però en passar els anys, l’únic que encara guardo a la memòria d’aquest conte és el seu nom. Amb la resta, ha passat tal com diu la fórmula: vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte s’ha fos…
Però l’altre dia, tot xerrant amb la iaia sobre el meu ofici de “cuentista” que diu ella, fent una rialleta de nena entremaliada, em va parlar d’aquest conte. Ella tampoc no recordava res més que el títol, i això em va picar la curiositat. Se’m va acudir buscar-lo, i vaig trobar diferents versions. Llegint-les a poc a poc, el cap se m’està omplint de castells i princeses, de peixos màgics, bruixes i encanteris… Però potser em calgui fer també un parell de connexions telefòniques com les de l’antiga centraleta per acabar d’arrodonir la història tal com l’escoltàvem de petites.
Aquest dijous a les 18h, un altre castell misteriós, el castell de Quermançó, arriba a la Biblioteca Montbau-Albert Pérez Baró. És la darrera sessió que em pertoca del Mercat de Veus per enllestir la temporada. Però no patiu, perquè el castell se n’anirà a descansar una temporadeta, però tornarà passat l’estiu, i llavors potser El castell d’iràs i no tornaràs també ens acompanyarà.

Los comentarios están cerrados.