susana tornero

Léeme en Castellano
Read me in English

Dijous vaig fer un itinerari de contes i cançons relacionats amb els arbres pel Parc de la Ciutadella de Barcelona, que ens va permetre viatjar pel món sencer sense pensar en aquest virus que en uns pocs dies ha canviat tant les nostres vides. Però com ja podeu suposar, la resta d’activitats que us vaig anunciar a l’anterior entrada del bloc s’han ajornat fins a nou avís degut a l’alerta sanitària.

Aquest cap de setmana volia visitar la família, però toca responsabilitzar-se, no només envers la pròpia persona, sinó també envers els altres, i quedar-se a casa per a frenar la propagació del virus. És important controlar l’instint nòmada i no moure’s de lloc. De manera que m’he plantat a casa 15 dies prenent exemple dels nostres germans més alts, els arbres. Ells en saben molt, d’esperar. Des de finals de tardor tanquen les seves cuines i es refugien dins dels seus troncs tot esperant la primavera, no pas quinze dies, sinó tres mesos. Tot just ara comencen a despertar, i si us hi fixeu, podeu veure despuntar tímidament les seves fulles diminutes que, sense fer escarafalls ni selfies, ben discretament, ens ajuden a respirar millor. Trobo que es parla molt de les al·lèrgies que causa el pol·len dels arbres, però no tant de les tones de CO₂ que ens estalvien cada dia les seves fulles. La primavera no porta només pol·len, sinó també una millora notable de la qualitat de l’aire després d’un hivern on tota la responsabilitat ha recaigut en les espècies de fulla perenne.

Hi ha contes que ens parlen de quan els arbres parlaven, passejaven, i fins i tot ballaven. Però en un moment donat van decidir quedar-se en comptes de fugir. Porten milions d’anys aprenent a ser autosuficients, i ho fan sense moure’s de lloc. No només han aprés a crear els seus propis aliments, sinó que alimenten la resta d’éssers vius, ja sigui de forma directa o indirecta, de manera que ens porten tres voltes d’avantatge i encara faig curt.

Per això en lloc de pensar en tot el que no puc fer, se m’ha acudit jugar a fer com si fos un arbre de diferents maneres.

En comptes de moure’m d’una banda a l’altra, em quedo a casa i des de la finestra aixeco la vista al cel, com per créixer cap amunt, i aprofito per observar els núvols i fixar-me en les seves formes, doncs sovint amaguen éssers fantàstics, com ara dracs desitjosos de tempestes.

O bé m’assec a la butaca que dona al carrer i observo les branques del plàtan d’ombra que tinc davant de casa, per veure quins ocells el visiten. Fa uns dies va venir a saludar una mallerenga carbonera, amb la seva inconfusible corbata negra, i es va passar una bona estona saltironejant de branca en branca.  I aquest matí en ple centre de Barcelona es podia escoltar els ocells cantar alt i clar, potser alegres de no haver de pujar la veu per damunt del soroll del trànsit per alertar d’un perill o buscar parella.  Potser una de les coses bones de tot plegat serà que hi haurà més ocells aquesta primavera?

O escampo llavors en el meu hortet urbà i vaig veient què passa dia rere dia. L’he anat construint amb recipients que tinc per casa, ampolles i garrafes de les veïnes… De vegades en algun d’aquests testos improvisats no hi planto res, sinó que espero a veure quina llavor decideix brotar espontàniament, com passa amb els contes, que ens sorprenen naixent en els llocs més inesperats. Precisament aquest matí he tingut una visita inesperada: en plegar els llençols hi he trobat una marieta, i amb molt de compte l’he tornada al balcó, per si un cas li venia de gust esmorzar algun pugó dels meus testos, ja que ha tingut la cortesia de visitar-me. La podeu veure a la foto, prop d’un futur roure.

Us conto tot això per si no sabeu què fer aquests dies a casa i us animeu a jugar a ser arbres i mirar-ho tot amb uns altres ulls, estirar les branques i escampar llavors. És el moment perfecte per sembrar i és possible que a alguns supermercats hi trobeu llavors, o potser fins i tot en teniu algunes dormint al vostre rebost. I si no, també podeu rescatar uns brots d’alfàbrega i en lloc de deixar que es panseixin de tristor al prestatge de refrigerats del súper, donar-los una segona oportunitat. Tan sols s’han de posar en aigua en un pot de vidre, buscar un lloc agradable per a ells amb llum i esperar. En una setmana i escaig, si la planta es troba a gust, començaran a créixer-li arrels, i quan toqui tornar a escola, ja la podreu traslladar a un test.

També podeu contar el conte de La planta d’alfàbrega, o qualsevol altre, perquè si no teniu terra ni balcó, sempre ens quedaran els contes per passar bons moments: històries plenes d’arbres savis i altres éssers fantàstics. Potser a casa algú coneix un conte, o dos.

O també em podeu demanar un conte per telèfon, jo encantada d’ajudar a fer passar millor les hores, i els meus contes també s’avorreixen de no ser contats. Només cal que m’escriviu un correu (hola@susanatornero.com) per concretar dia i hora. I si a canvi m’envieu una foto dels núvols que veieu des de casa, jo contenta.

Més idees per…

sembrar: en Toni, un hortelà d’Astúries, fa uns vídeos fantàstics sobre com plantar i ho explica tot molt bé a La huertina de Toni.

observar: si no teniu cap arbre a prop per observar ocells, podeu veure com viuen gràcies a les càmeres en directe de SEO Birdlife.

veure: els contes contats amb mans d’artistes d’Una mà de contes. La seva versió d’en Patufet va triomfar a casa d’uns amics meus letons, els seus fills el van veure dotzenes de vegades. També hi ha molts contes en anglès, com aquest divertit Fearless Peter, una versió d’en Joan sense por que potser us animi a contar contes amb tot el que trobeu per casa.

escoltar: El bosque habitado, un programa de Radio 3 molt inspirador on descobrir lectures, música, reflexions i iniciatives de persones que treballen per un món més verd, sostenible i solidari.

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.