de contes a Fraga
30/03/2019 - blocdimarts 19 de febrer
Surto de casa de matinada per agafar el primer tren. A la sortida de l’estació de Lleida em saluda un parpelleig de llums de cotxe: la Patricia McGill ja m’espera al seu cotxe, nerviosa pels missatges que li envia la seva filla, que surt de comptes avui i té contraccions des d’ahir al vespre. Naixerà el nen sota la influència de la súper lluna?
Ens dirigim cap a Fraga per un paisatge desdibuixat per la boira, subtil i misteriós, molt a joc amb la incertesa que ens acompanya: Podrà complir la Patrícia amb totes les seves sessions de contes, o haurà de sortir corrents per tal d’exercir de mare i àvia? Incertesa i emoció al mateix temps, com de Nit de Reis…
Mentre ens posem al dia de les nostres coses, la ciutat s’apropa, i gairebé sense adonar-nos, l’avinguda Madrid tot creuant el riu Cinca. Jo ignorava que mentre creuàvem el pont, la ciutat antiga ens espiava a esquenes nostres, arraulida sobre un puig cobert de boirina.
Seguint el record de la Patrícia, que ja va participar al Festival FragaTCuenta quatre anys enrere, localitzem l’Hotel Casanova, amb un rètol enorme que anunciava «chocolate con churros», i em vaig deixar endur pel caprici. Al cafè de l’hotel els jubilats havien ajuntat unes quantes taules i feien petar la xerrada en un català juganer amb els finals, desdibuixant les fronteres entre «a» i «e».
Després d’un bon esmorzar, la Patrícia se’n va a les sessions de contes i jo em quedo de guàrdia a l’hotel, atenta a les trucades. No em toca contar fins a la una: una hora complicada per narrar en un institut, després d’un matí de classes, però les circumstàncies obliguen, de manera que marxo amb temps a l’Institut Ramon J. Sender, situat prop del riu i voltat de pins i xiprers. A la biblioteca ja m’esperen: havien mogut taules i cadires per acollir la sessió de contes.
Afino el kokle viatger i el connecto al bafle que he portat per a que s’escolti millor, doncs el seu so està pensat per a espais petits, com ara cases voltades de neu, o potser boscos silenciosos, i esperem que toqui la sirena.
Els estudiants són dos grups de 1r d’ESO que des de primària han rebut educació bilingüe. M’impressiona el seu bon nivell d’anglès, parlen amb fluïdesa i coneixen el nom de molts arbres en aquesta llengua. I comença el viatge: el conte d’un eucaliptus ens porta a parlar del fire-stick farming dels aborígens australians, després d’un bot ens plantem a Haití amb la història del Magic Orange Tree i acabem plantant entre tots un bonic taronger, i d’això aquí hi entenen força, doncs som a una vall dedicada als arbres fruiters, i durant la floració el paisatge diuen que és espectacular. Al centre del pati de l’institut hi ha un pi venerable, i els conto el conte cherokee sobre pins i Plèiades, i acabem amb una ronda de preguntes, doncs tenen curiositat per saber quants idiomes parlo, per què conto el que conto… si trio les històries per algun motiu, perquè són interessants i punt, o si hi ha alguna cosa més… Les seves preguntes són molt concretes, em fan reflexionar, xerrem fins que la sirena trenca el moment de màgia. Toca tornar a la realitat. Un alumne letó s’apropa amb timidesa per veure el kokle de prop, doncs mai n’ha vist un. A casa no parlen letó, sinó rus, i l’animo a que mantingui la seva llengua, doncs ens calen futurs traductors de letó i rus que ens puguin traduir tots els contes del seu país que pràcticament només es troben en aquestes dues llengües.
Em ve a buscar l’Ana Barrafon, directora de la Biblioteca Municipal i l’ànima del festival, i ens reunim amb la Patrícia per dinar; el seu futur net segueix sense decidir-se a néixer avui, de manera que al vespre anem plegades a l’Oficina de Turisme, on està programada la seva sessió d’adults de la nit. El casc antic és un laberint de carrers costeruts, però entre la intuïció d’una i el record de l’altra, avia arriben a un petit passeig arbrat, i just al principi hi ha la Oficina de Turisme, un edifici que també comparteix l’Institut Musical Comarcal i segurament amaga més d’una història… i més d’un inquilí. Un ratolí diminut treu el cap per darrere de la tela blanca que servirà de fons als contes de la Patrícia; de tant en tant apareix, traient el nas amb compte, i es retira al menor moviment. El públic expectant l’observa divertit. Em recorda el ratolí astronauta de Torben Kuhlmann. Hom diria que el ratolinet també està desitjós que els contes comencin, de manera que la Patrícia comença i se’ns enduu de viatge per la Xina i el Japó, des de Gal·les fins a Irlanda, i tant davant com darrere de la cortina es respira una escolta atenta.
Un luxe poder escoltar la Patrícia contant en anglès: assaboreix les paraules lentament, com si fossin un caramel, ajudant a la comprensió, barrejant alguna frase en català per a repescar algú que perdi el fil… I la història s’obre camí més enllà de les paraules. La Patrícia conta amb el gest, amb les mirades, i sobretot amb els silencis. S’acomiada amb un conte d’en Nasrudin, aquest trickster entranyable de lucidesa boja, sobre una olla que ha donat a llum una olla petita: no és la única referència a naixements que apareixen als contes d’aquesta nit. Tanmateix, quan la sessió acaba i parla amb la seva filla, aquesta li diu que el nen encara es fa esperar.
Sopem unes tapes delicioses prop de la oficina i després marxem a casa: jo deixo el telèfon encès per si la Bàrbara es posa de part per la nit i em toca substituir la Patrícia l’endemà.
dimecres 20 de febrer
La nit ha transcorregut sense novetat, i de matí, després d’esmorzar, m’acomiado de la Patrícia, doncs quan acabi les seves sessions marxarà rabent cap a Barcelona. Jo aprofito per a fer un tomb per la ciutat: creuo el pont buscant la zona enjardinada que promet el mapa. Hi ha una excavadora que retira roques de la ribera i l’aigua baixa tèrbola. Segueixo fins a un replec del riu on hi ha una zona de jocs per a nens; em costa identificar els arbres: desmais, àlbers i bedolls presenten un aire desangelat, però els botons de les branques ja prometen ombres d’estiu. Més endavant m’ensopego amb un cercle de bedolls que volten un desmai de tronc múltiple, amb un banc de pedra al costat. I m’imagino aquest lloc a l’estiu, un cercle frondós que amaga un desmai, com el til·ler de tres troncs del conte de l’ocell bulbul, i desitjo poder ser aquí a l’estiu i contar el conte de l’ocell bulbul sota la seva ombra.
Cap a dos quarts de dues torno a l’institut on vaig contar ahir carregada amb el kokle gran, el que em va fer l’artesà i guàrdia forestal Andris Roze. Avui toquen contes en català; he portat la sessió de contes amb poesia de Carles Fages de Climent, principalment de la seva obra Les bruixes de Llers (que per cert acaba de ser reeditada per Brau Edicions). La història de la donzella caníbal els atrapa, però és una sessió complexa, que barreja música, contes i poemes, que demana atenció i l’hora és dolenta, els alumnes estan cansats, alguns preocupats pels exàmens, altres tenen ganes de fer sarau, interrompre…
Redueixo la sessió i quan sona la sirena marxen com esperitats. Sé que aquest era un dels riscos de contar a aquestes hores, i intento imaginar-me com deu ser anar a l’institut aquí i ara, amb el cansament de les hores d’estudi, amb la nyonya del creixement…
Després de menjar aprofito per a seguir llegint Teacher Man, de Franck McCourt, i m’entusiasmo amb la seva forma de plantejar les classes, de fer bogeries, d’escoltar els estudiants i donar-los el timó. Se m’acudeix demà, per evitar el que ha passat avui, canviaré de plans: qui no arrisca, no pisca, como diria el meu avi Miliu.
dijous 21 de febrer
Em llevo amb una gran notícia: la Patrícia ja és àvia! Veig a en Sebastian, un nen maquíssim, dormint a la falda de la seva àvia nova de trinca, feliç. Aviat podrà escoltar els seus contes. Esmorzo al bufet de l’hotel envoltada d’idiomes i accents: català, holandès, rus… Sento a un home dir «Jo sóc del Marroc» en un català impecable. Parlen de motors, d’hores de viatge, comparteixen informació sobre els millors llocs per a menjar o dormir en aquesta ruta. Em pregunto si l’ambient d’un caravanserrall de la Ruta de la Seda seria una cosa així, salvant les distàncies. Sembla que la celebració del Dia de la llengua materna, que és avui, ja comença aquí, tot esmorzant.
Em ve a buscar l’Elena, de l’equip de bibliotecàries, i em porta en cotxe al Col·legi Miguel Servet, al cim d’un puig que domina la ciutat. Des d’aquí es veu lo castell, una construcció molt peculiar que protegeix les ruïnes de l’església de Sant Miquel. Fa fresqueta, i ens afanyem a entrar, on ja ens esperen a una biblioteca amb molta llum natural i, pel que puc veure a primera vista, una bona selecció d’àlbum il·lustrat. Arriben els alumnes de 5è de primària, i després que la professora anunciï que contaré contes en català, començo dient: «Bonjorno. Mi star Susana. Qui star ti?»
Riures, cares de sorpresa dels mestres… Els alumnes de seguida s’apunten al joc, responen, em diuen els seus noms. I entren dins del conte. Em crida l’atenció que quan un alumne no entén alguna cosa, qui ho ha entès diu la traducció per a la resta. I entre tots fem una sopa de pedra deliciosa. En acabar el conte els anuncio: «Feliç dia de la llengua materna! A veure quantes llengües diferents tenim aquí?» Un munt de mans enlaire: francès, turc, búlgar, urdú, caló, romanó… Un nen comenta entusiasmat: «Jo parlo àrab, i al conte has dit bezef, això és àrab i vol dir molt!» I llavors els parlo del sabir o lingua franca, una llengua vehicular que va néixer cap al segle X, durant les creuades, i va sobreviure cap a finals del XVIII a la Mediterrània, una llengua nascuda en el xoc de cultures de les creuades, els atacs pirates, la rivalitat de les ciutats estat italianes, la vida a galeres o a presons de totes dues ribes de la Mediterrània. Al llarg dels segles, les persones d’idiomes i cultures diferents van anar modelant aquesta protollengua sense altra bandera que la necessitat i les ganes d’entendre’s. I agraeixo als nens que celebrin el dia de la llengua materna amb la seva amanida de llengües, que ben podria ser que en un futur conformi una nova llengua de tots.
Després segueixo amb els contes: conto L’ocell bulbul i els parlo del racó que he trobat al seu riu, per si de cas a l’estiu els ve de gust contar-hi aquest conte. Els pregunto noms d’arbres i aprenc a dir mullererer, presseguer en fragatí. Es queden bocabadats amb el kokle, que aquesta vegada porto sense bafle, la qual cosa m’obliga a baixar la veu per a escoltar bé. Mai no havien vist aquest instrument, alguns toquen l’ukelele, volen apropar-se i tocar-lo. El professor els recorda que tenen examen de mates; em donen les gràcies i marxen somrients: a aquesta edat els exàmens encara no són tan temibles.
Amb l’Elena anem a l’Institut Bajo Cinca, ens estan preparant la biblioteca. M’impressiona trobar biblioteques tan confortables, doncs en alguns instituts catalans per manca d’espai s¡han hagut d’ocupar com a aules, i és una llàstima. L’Elena em conte que Fraga va ser molt de temps el destí de professors acabats de llicenciar, doncs els més experimentats s’estimaven estar més a prop de la capital; aquesta arribada de professors joves i motivats va ser molt positiva per la ciutat, doncs es va reflectir en equips docents plens d’idees que van promoure la modernització dels centres, i això ha donat fruit de moltes maneres, com ara la disposició d’una bona xarxa de biblioteques escolars.
El grup que em toca ara és un curs de 4rt d’ESO amb la seva professora, que em xiuxiueja «No els direm que parles la seva llengua per a que es mentalitzin que escoltaran anglès». «OK», responc. I després dic: «Bonjorno. Mi star Susana. Qui star ti?»
I tornem a cuinar una sopa, i aquesta vegada sorgeixen també altres llengües, tot i que no tantes com a l’escola de primària. I després segueixo en anglès, i ells em segueixen fins a Austràlia i m’ajuden a posar ritme al conte, i després coregen la cançó del Magic Orange Tree com si fossin nascuts a Haití, i acabem amb un conte cherokee. Els pregunto si els ha servit per desconnectar dels exàmens i fan que sí amb el cap amb convicció.
Com que tenim un temps mort entre sessió i sessió, l’Elena em porta a la Biblioteca Municipal de Fraga. Allà conec a la Pili, en Juan i la resta de l’equip de cultura. Xerrem una estona de contes, paraules… i vaig ampliant el meu vocabulari fragatí: el mullererer, és l’arbre del mullerero o préssec mollàs, la boira és la segallosa, i em fa pensar en el nom d’un esperit del bosc. El vent que a casa meva anomenem tramuntana, aquí es el serç… De la finestra estant veiem la plaça: uns venedors col·loquen sobre el sostre d’un cotxe un munt de gàbies amb carderoles (caderneres diria la meva mare, jilgueros el meu pare) per tal que cantin amb el voltorn (la xafogor) del migdia. Ja no xerrem, sinó que enraonem, doncs com diuen aquí: Xerren els animals, enraonen les persones.
Em porten a l’àtic per contemplar les vistes, i l’Ana em diu que si em ve de gust, abans de començar la sessió de la nit em portarà a veure lo castell. Però ara toca contar de nou a l’Institut Bajo Cinca, aquesta vegada en català: «Bonjorno…» I els dono les gràcies per ajudar-me a ressuscitar una llengua morta el Dia de la llengua materna. Seguim amb el conte dels pins i les Plèiades i acabem parlant del Tomicus destruens, un escarabat que està acabant amb les pinedes de la meva terra doncs, tal com diu el conte, compartim la mateixa natura, i als pins el canvi climàtic els està afectant tant com a nosaltres, o fins i tot més, i de la seva salut depèn la nostra.
Després de dinar torno a l’hotel a preparar els instruments per a la sessió de la nit, i carregada com una música ambulant em dirigeixo a la biblioteca infantil, doncs les 17:30 és l’hora del conte i vull escoltar la Rosana. Quan arribo ja està contant la història de la gallineta roja, una variant de la nostra gallina Marcelina, un disc que solia escoltar de petita amb les meves germanes, i del qual encara recordem passatges sencers. La Rosana conta i els nens coregen les repeticions de la història, que conserva tota la seva frescor.
D’aquí me’n vaig a la Biblioteca Municipal a buscar l’Ana per visitar lo castell. M’espera amb una sorpresa: el llibre Despallerofant, de Carlos González Sanz. Despallerofar era la tasca de netejar les panotxes de blat de moro les tardes de tardor, una tasca familiar i comunal, perfecta per a contar contes. Mentre espero que l’Ana acabi les seves tasques, començo a llegir la introducció, que no té pèrdua: «Pero por encima de todo se asemeja la narración al acto de «despallerofar» por ser un proceso, algo que se está haciendo, que se está desenvolviendo rítmicamente. En efecto, por narración popular no podemos entender sólo cada momento en que ésta es contada, sino la larga historia de narraciones y audiciones en que el relato ha ido construyéndose como un producto de la memoria y, por tanto, de los deseos y la mentalidad de los hombres en el seno de la cultura tradicional.»
I va de ritmes la cosa, doncs a la biblioteca descobreixo el llibre Tengo tengo tengo: los ritmos de la lengua de José Antonio Millán; hi faig una ullada, trec la llibreta i apunto la referència. «Emporta’t a Susana d’astí o s’amagarà entre els llibres com un ratolí de biblioteca i no hi haurà forma de trobar-la», diu la Pili, divertida.
Pregunto si lo castell és molt lluny, per valorar si endur-me el kokle i la maleta amb el bafle. «És aquí mateix», em comenta, «Pesa molt?». I com que no pesa molt, m’ho emporto tot. Error. Quan sortim, l’Ana enfila airosa un carrer increïblement costerut, i estic a punt de llençar la tovallola en un moment. I se m’escapa el riure perquè em recorda la situació que viu el protagonista d’un dels contes que contaré aquesta nit, carregant un mort muntanya amunt.
Ja s’ha fet fosc quan arribem a lo castell, sense gairebé poder parlar del riure i l’esforç. L’Ana obre una pota lateral i entrem a la gola del llop. El moment en què es van escalfant les llums i van il·luminant l’espai és solemne. Em pota al lloc on l’Héctor Urién va contar les seves Mil i una nits, sota les ruïnes dels arcs de l’església que em recorden l’esquelet d’una balena, i m’imagino els personatges dels contes sobrevolant l’espai. Les vistes de la ciutat són espectaculars.
Tornem a baixar, aquesta vegada amb el pendent al nostre favor, i en entrar a la pizzeria veig que és ben ple. Afino el kokle, i després d’una breu entrevista de la televisió local, encara amb les cames tremolant del passeig, gràcies als versos de La balada del llum encantat de Carles Fages de Climent, ens dirigim a la serra de Verdera. És un públic atent, llàstima de no haver previst un micròfon, doncs el local és ple de gom a gom i els contes perden la gràcia si s’alça molt la veu, però tothom està ben quiet i atent per escoltar i deixar escoltar, i els mantinc en suspens fins al final. «Ai nena, com ens has fet patir amb l’últim conte!» comenta un home rient. I els suggereixo que facin una variant de la història situada a Fraga, doncs sembla que aquest conte podria arrelar fàcilment en aquest paisatge, tal com ho ha fet al meu Empordà natal, doncs els contes són d’on se’ls deixa créixer i florir de gust.
M’acomiado de l’equip del Festival FragaTCuenta amb afecte: m’han fet sentir com a casa. L’Ana es queda a sopar amb mi i seguim parlant de contes, llibres, anècdotes familiars… I ja toca recollir-se, que demà cal matinar: me’n vaig aviadet amb un autobús que travessa un paisatge desdibuixat per la boira, de tornada a casa.
2 respuestas a “de contes a Fraga”
Deja un comentario
Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.
Què bonic, mare meva. Quin cansament i quina bellesa de feina, tot junt. I que bé que ho expliques.
Gràcies Isabel! Dispensa el retard, portava molt de temps sense tocar el bloc, i ara no revo avisos dels comentaris. Encara tinc pendent contar el viatge de Bologna, tot arribarà…