susana tornero

Vet aquí la primera crònica del que ha estat una fantàstica immersió cultural a les lowlands d’Escòcia. Gràcies a en Pete Heywood per les seves fantàstiques fotos en blanc i negre!

divendres, 27 d’abril
Volo de Barcelona a Heathrow i d’allà a Glasgow, aterrant a les terres baixes escoceses, on m’espera Colin McAllister, narrador i cantant irlandès d’origen i escocès d’adopció, amb qui vaig fer amistat al festival Baltica 2015 de Letònia i des de llavors no hem parat d’intercanviar impressions sobre contes, música i tradició oral. Ens dirigim a Douglas, on viuen en Colin i la Marion, la seva dona. Al llarg del camí ens posem al dia del que ha passat des de la darrera vegada que ens vam veure a Barcelona, i mentre la ciutat va donant pas a un paisatge extraordinàriament verd, ens envolta la música del kannele, l’instrument estonià germà del kokle letó; el seu so màgic i delicat congenia especialment bé amb aquest entorn, i parlem d’un dels temes que ens fascina: el mestissatge de cultures i les connexions existents entre les persones de llocs llunyans.

Mentre en Colin fa un encàrrec, examino l’estoig del CD que estem escoltant: Trio Soon/Piho/Lepasson – Tempo di Vals. A la contraportada, aquestes tres virtuoses del kannele afirmen: “Toquem el kannele, un instrument que ha estat tocat per moltes generacions abans que nosaltres. La nostra música s’inspira en melodies tradicionals d’Estònia. Brota d’enregistraments d’arxiu, i també de petits motius que ens brollaven dels dits i petites idees que els hi donaven ales. Aquest és l nostre primer CD. Un testimoni del que ha estat el nostre viatge fins ara.” M’agrada aquesta imatge dels motius brollant dels seus dits, doncs és quelcom que ara mateix estic gaudint molt amb les meves primeres i matusseres passes amb el kokle. I també m’agrada pensar en l’art com un viatge, i en com tot allò que ens anem trobant passa a formar part de nosaltres i del que creem.

De tant en tant en Colin assenyala elements del paisatge i la seva història, i alhora van sorgint temes sobre el folklore, i les seves paraules em fan venir al cap la meva lectura a l’avió, un article de Josep Mª Pujol en anglès (Three Selected Papers on Catalan Folklore): que el folklore no és tant el text, sinó el context, és a dir, el que passa quan la gent s’aplega. I em proposo estar a l’aguait del que passi al meu voltant a partir d’ara.

Pel que sembla, aquí saben el que és aplegar-se per a fer coses: demà participaré al Girvan Traditional Folk Festival, que aquest any celebra els seus 43 anys de vida, i un dels pocs festivals de música tradicional en els quals la narració oral constitueix part de la seva programació regular. Seran tres dies ben intensos. Divendres, concerts, dissabte, tallers, i diumenge, contes. En Colin només ha fallat una vegada a aquesta cita anual, i el festival sol ser un punt de trobada assenyalat per a molta gent que estima la tradició oral.

Som a Lanarkshire, un dels comptats històrics de les terres baixes escoceses: una regió de suaus turons. Algun turó sobresurt més que un altre, ja sigui per la seva alçada com per la seva història, com el de Tintock o Tinto, on diuen que el famós heroi escocès Sir William Wallace va deixar l’empremta del seu polze marcada a la roca. Li comento a en Colin que des de fa poc estic incorporant embarbussaments i endevinalles en Català en acabar les sessions de contes, em repta amb un embarbussament molt conegut pels nens escocesos:

On Tintock-tap there is a mist,
And in that mist there is a kist [chest]
And in the kist there is a caup [cup]
And in the caup there is a drap [drop]
Tak up the caup, drink aff the drap,
And set the caup on Tintock-tap.

I així, entrenant el meu pobre scots, arribem a Douglas, un poble misteriós, amb una petita església (més tard descobriré que no és una església, sinó la capella de Santa Brígida, però va ser església, i força gran), i un cementiri que desprenen una màgia especial. “Té una història, és clar, però ja te la contaré quan tornem del festival”, em diu en Colin, que sap mantenir l’intriga fins al final.

La Marion ens espera a casa, una cottage house molt acollidora, plena de llibres, teteres, quadres i mil i un records… Potser perquè he vist fa poc les pel·lícules de El Hobbit, o potser per la placidesa daurada que travessa les cortines de la finestra de la sala, gairebé arran de terra, el cas és que em recorda vagament la casa de Bilbo Saquet. I després de sopar a la vora del foc, i d’algunes històries, és clar, doncs cada objecte de la casa és com un fil que condueix a un relat, ens anem a dormir, doncs demà hem de sortir cap a Girvan havent esmorzat.

dissabte, 28 d’abril
L’endemà, després del segon esmorzar (el primer, el típic esmorzar contundent escocès, amb ous i bacon; el segon, un té amb snowballs, uns pastissets típics de la regió batejats com a “boles de neu”), travessem la vall de Douglas i ens dirigim a la costa. Prats d’un verd profund esquitxats amb ovelles i els seus xaiets, doncs és època de cria, és el paisatge dominant.

De tant en tant destaquen siluetes d’arbres retallades en l’horitzó: molts encara no han brotat; sembla que la primavera es fa esperar un xic més aquí que no pas a Barcelona. La carretera travessa els poblets,  les ruïnes d’un castell o una abadia ens recorden èpoques llunyanes, o no pas tant llunyanes: un castellet miner destaca a la llunyania, doncs aquesta regió abans era coneguda per les seves mines i alts forns.

Creuem el riu Doon i passem prop d’Alloway, poblet on va néixer Robert Burns, i tot i que avui brilla un sol esplèndid i el cel està net, no em puc estar d’imaginar Tam O’Shanter al galop, perseguit per les bruixes, en aquest mateix paisatge, de nit i voltat per la boira.

I de sobte, , entre camps de patates i prats plens de vedells, veiem la costa, i ben a prop, com un gegant traient el cap damunt l’aigua, Aisla Craig, que ja no deixarà de vigilar-nos fins a arribar a Girvan. El poble està força tranquil en aquesta època de l’any: a l’estiu està més animat, doncs la gent de Glasgow sol venir a passejar per la platja i prendre un gelat. També està prop del lloc on arriben els ferris d’Irlanda: “Si tires una pedra des d’aquí, pots tocar Irlanda”, comenta en Colin. Ara és molt a prop de la seva estimada terra: County Antrim.

Ens dirigim Westcliffe Hotel, un edifici molt elegant a primera línia de mar que sembla ser el quarter general del festival, i malgrat que és només a dues passes del nostre allotjament, triguem una bona estona en arribar, doncs a cada pas en Colin i la Marion es troben algun conegut, i toca saludar i posar-se al dia. Em fascinen els diferents accents i melodies depenent de la regió d’Escòcia o Irlanda de les persones que ens saluden. De vegades em costa entendre’ls, però s’esforcen molt en parlar a poc a poc quan em parlen, la qual cosa és molt d’agrair. Després de saludar a Maggie Macrae, la directora del festival, i tot el seu equip, rebre el programa per a tot el cap de setmana i alguns detalls pràctics, ja se’ns han fet les cinc i mitja, i anem a fer el té al Bed & Breakfast de Sharon i Steven.

En Colin i la Marion s’allotgen des de fa 20 anys, de manera que ja són com de la família. Steven és pescador, i tant ell com la Sharon treballen ara com a cuiners, de manera que ens serveixen un àpat colossal: fish and chips, cheesecake, i per descomptat, una tassa de té. I és que el té és el nom que aquí li donen al sopar, i llavors aprenc la diferència entre “Come and have a cup of tea” i “Come and have your tea”.

 

En acabat ens retirem a descansar una estona fins les 19:30, que és l’hora del concert d’inauguració: és tot un honor que m’hagin demanat que hi participi, però també m’angoixa una mica. No sóc pas cantant, sinó narradora, i ho saben, però com que acostumo a incorporar cançons als meus contes, i els feia il·lusió escoltar alguna cançó en català, al final he portat una barreja de les dues coses: contaré i cantaré la història d’algunes cançons catalanes d’aquestes de sempre. Tanmateix, estic dubtosa. Entendran el meu anglès? Els entendré si em diuen alguna cosa? És la primera vegada que conto en anglès davant d’un públic que té l’anglès com a llengua materna.

Tornem al Westcliffe Hotel: la planta baixa de l’hotel es divideix en un bar i diverses sales adjacents emmoquetades i plenes de tauletes, sofàs i cadires, a l’estil dels pubs tradicionals. La sala principal l’han omplert amb fileres de cadires per al concert, que comença puntualment: en Colin presenta Sylvia Barnes i Sandy Stanage, un dels duets més coneguts de música folk a Escòcia. M’agrada molt la veu i l’expressivitat de la Sylvia, i veig que molta gent coneix les cançons i les coreja amb ella, moltes són balades amb un final tràgic, i pel que em diuen, hi ha poques balades escoceses amb un final feliç. Cada cançó conta un conte, el límit entre el conte i la cançó sembla molt difús aquí.

Quan arriba el meu torn, estic més relaxada. Me n’he adonat que no sóc davant d’un públic monolingüe: aquí es parla scots i gaèlic, a més d’anglès. No em trobo pas en terra estranya en termes lingüístics. I en veure la bona disposició que té la gent per corejar cançons, començo amb una corranda, una cançó improvisada de la meva regió, els convido a corejar una tornada sense lletra, que és la que solia cantar el meu avi. I s’hi llencen al moment. Veig que la cosa funciona, i els vaig situant en diferents contexts: els parlo dels aplecs amb La flor de Vilabertran, i s’atreveixen amb una tornada en català i tot; també els conto la truculenta història de L’Hostal de la Peira, i de la relació que té aquesta cançó amb la meva àvia, i m’ajuden amb el “olà” de la part cantada. La veritat és que m’ho passo tant bé que quan me n’adono, ja ha arribat la mitja part, així que tanco amb El mariner, una de les cançons populars més conegudes de Catalunya, i que segons Joan Amades, es cantava per a apedaçar xarxes de pescar.  Precisament porto un collaret que he teixit com una xarxa, fruit de les trobades del projecte Anem a fer xarxa! d’ANIN, i l’hi ensenyo, comentant que moltes cançons i històries han desaparegut precisament perquè ja no fem tantes coses en grup, com a mínim d’on jo vinc, perquè sembla que aquí, a Girvan, la cançó tradicional segueix molt viva.

El concert segueix amb Steve Turner i la seva concertina, que segueix el tema mariner amb una cançó de baleners. Em crida l’atenció el que sembla ser una mena de pacte entre el públic i l’artista: em sembla que posseeixen un talent especial per a interactuar amb comentaris o jocs de paraules que l’artista llença i el públic recull, responent-los i fins i tot ampliant-los, sense pretendre robar protagonisme a l’artista. Són intervencions breus i concises, com una mena de codi per a fer-li saber que som allà amb ell, i que tots anem en el mateix vaixell. Llàstima que molts dels comentaris són massa ràpids per a mi, però estic contenta de poder captar-ne alguns. Potser m’estic acostumant a la varietat d’accents, l’experiència està resultant una immersió lingüística total.

Després del concert anem a beure alguna cosa, i a la barra la gent se m’apropa per parlar amb mi i agrair-me les cançons. Aprofito per a investigar sobre la cançó El mariner, doncs al cançoner d’Amades hi diu literalment: “Per les costes d’Escòcia la canten àdhuc amb la mateixa tonada típica de casa nostra”. Aquí hi ha gent de tot arreu d’Escòcia, i ningú no sembla conèixer ni el text, ni la melodia, però no els ha estranyat en absolut que el rei d’Anglaterra anés a segrestar donzelles a les costes catalanes.

Després anem al Catholic Hall, una sala a dues passes d’allà (a Girvan tot es troba a dues passes), on es celebra un Late Singaround o “ronda de cançons tardana”, com diuen en scots: “a sang frae a’body and turns frae“. És tradició en aquesta regió que consisteix en reunir-se en cercle i cantar per torns, i tot aquell que ho vulgui pot cantar. Tanmateix, aquesta vegada han repartit taules i cadires per tota la sala, ja que la sessió serà força relaxada, doncs hi ha altres concerts simultanis a diferents pubs: la xifra de músics per metre quadrat al poble en aquest moment deu força elevada.

En Colin i la Marion, que saben que no sóc massa de beure whisky, però m’agraden les begudes dolces, em conviden a quelcom especial: un whisky de Canadà amb xarop d’auró que en Colin va rebre en el seu aniversari; seiem, brindem, i haig de reconèixer que està bo. Molt bo, de fet. Sort que Canadà és lluny, o cauria en la temptació més d’una vegada.

Comença el singaround, primer amb algunes cançons instrumentals, marxes i danses, i després la gent de les taules es va animant a cantar. L’estil tradicional sol ser a capella, però en alguns casos concrets es pot acordar un acompanyament musical. A mesura que escolto cantar la gent me n’adono que estic voltada de grans veus.

Si hagués sabut que hi havia gent tant professional, m’hauria fet vergonya cantar quan m’arriba el torn, però veig que aquí el que compta no si ets cantant o no, sinó el fet de cantar plegats.  Laments de dones pels homes que són enviats a la guerra, balades d’amor i de guerra, d’enyorança dels emigrants, de personatges històrics; cançons de baralles  entre marit i muller, en homenatge als travelers o tinkers i la seva vida nòmada… Melodies tradicionals d’Escòcia o d’Irlanda, o bé que han anat i han tornat d’Amèrica. N’hi ha de molt antigues, d’altres no ho són tant, però ja les coneix i les canta tothom, de manera que ja formen part del repertori popular. Molta gent ha aprés cançons noves en aquests cercles compartits. T’enamores d’una cançó, te l’aprens i la incorpores al teu repertori, afegint-li de vegades una variant, o bé adaptant-la a la teva llengua o dialecte: m’encanta aquesta manera de compartir tant contes com cançons, em sembla una manera molt sana de mantenir viu i en circulació el patrimoni oral.

Entre d’altres cantants, dels quals lamentablement no tinc el nom (aquests són els que apareixien en el programa, però va cantar més gent), vaig tenir la fortuna d’escoltar a Kathy Hobkirk, Francy Devine, Chris Miles & Gary Matthews, Rosie Lindsay i Adam McCulloch.

El singaround s’acaba i és tard, però molts fan via cap als pubs per a allargar la sessió fins tard. Jo tinc un taller al matí, de manera que a una hora prou decent torno a casa (doncs em sento com a casa) amb en Colin i la Marion, amb una tornada enganxada als llavis: dolly dilly dum dilly dum dum day…

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.