El mes de desembre acostumo a rellegir els dos volums d’El cercle dels mentiders, la recopilació de contes filosòfics del món sencer de Jean-Claude Carrière, a la cerca d’un nou conte amb què iniciar l’any. Aquest ritual em fascina, perquè malgrat que els llibres no canvien, cada any descobreixo en ells alguna història que fins llavors m’havia passat desapercebuda i que, de cop i volta, cobra un nou sentit segons les meves vivències. Com aquest relat que Carrière atribueix a Charles Peguy, però que possiblement tingui un origen més antic, com sembla indicar la variant japonesa El picapedrer (ATU 555) recollida al Crimson Fairy Book d’Andrew Lang, versió que l’any 2018 vaig adaptar per a la sessió de contes itinerants “Què diuen les pedres”, on narrava contes pel casc antic de Barcelona, a l’era pre-covid. Tots dos contes, si bé abans em parlaven sobre la insatisfacció humana, actualment em fan pensar en la serenitat interior que genera descobrir de sobte que la teva vida cobra sentit. Perquè els llibres no canvien, però els ulls que llegeixen les històries conserven intacta la capacitat d’aprenentatge fins a la fi dels seus dies.

Conten que un pelegrí es va trobar amb un picapedrer i li va preguntar:

—Què feu, bon home?

I el picapedrer va respondre:

—Que no ho veieu? Em deixo la pell picant pedra, exposat al fred, la pluja, el sol, i tot per una misèria. No hi ha un destí pitjor que el meu!

El pelegrí va continuar el seu camí fins a topar-se amb un altre picapedrer, i li va preguntar:

—Quina feina més dura, no?

I l’home va respondre: 

—Bé, podria ser molt pitjor: com a mínim em permet donar de menjar la meva família. Feina no em falta, i treballar a l’aire lliure em permet veure passar la gent… Hi ha feines molt pitjors.

Per últim, un xic més lluny, el pelegrí va veure un tercer picapedrer, i en fer-li la mateixa pregunta, l’home, tot mirant-lo als ulls intensament, va dir:

—Estic construint una catedral.

Bon any i bons contes