Tot i que no estic segura de si encara em queda algun parell de sabates de ferro per gastar, tal i com deia en el meu darrer post de fa, exactament, vuit mesos i mig, pel que sembla, els contes han tornat a treure el nas tímidament a la meva nova vida amb un projecte de narració que ha sobreviscut a la pandèmia i m’ha permès retrobar-me de nou amb el que més estimo al món: l’art de contar històries.
Però abans de parlar-vos-en, us volia posar en antecedents parlant-vos de )babel 0.1(, un laboratori de narració multilingüe que vaig organitzar amb ANIN el 2017 i que va ser en certa forma la llavor que va fer brotar el meu interès pel projecte europeu ENSST. Volia posar aquí l’enllaç a l’article que vaig escriure, publicat a la revista de narració Tantàgora, però acabo de descobrir que ja no està possible per a navegants, així que aprofito per rescatar-lo del fons d’aquest mar de dades com a entrada al meu bloc… i a la propera entrada us en diré més. De moment, només dir-vos que és un plaer tornar a ser per aquí de nou.
informe projecte )babel( 0.1, ANIN – Susana Tornero – Barcelona, desembre de 2017
introducció
Com pot un narrador fer arribar els seus contes a un públic que desconeix la seva llengua? És possible fer desaparèixer la figura del «traductor»? Què passa quan hi ha més de dues llengües en joc? I més de dos narradors? Com pot enriquir això el nostre treball artístic? Com ho rebrà un públic d’un entorn monolingüe, bilingüe, multilingüe…? Existeixen fórmules o receptes que podem explorar o aplicar al nostre context de narració habitual? Pot servir per a introduir la narració a dins de nous àmbits? És la narració multilingüe un món de possibilitats, o és tant sols una utopia?
Aquestes i moltes altres preguntes són les que han impulsat )babel( 0.1, un laboratori organitzat per ANIN (Associació de Narradores i Narradors), gràcies a la col·laboració de diferents associacions de narració nacionals i internacionals, una xarxa de persones que tot teixint ganes, esforç i il·lusió va reunir a Barcelona els dies 24 i 25 de novembre un grup de narradores i narradors de diferents llengües i cultures per tal d’experimentar amb la narració oral multilingüe i reflexionar sobre el tema.
precedents
A la conferència de la FEST (Federation of European Storytelling) de 2016, que va tenir lloc a França, vaig assistir com a representant d’ANIN amb un esborrany de projecte sota el braç: el projecte )babel(. La idea era posar sobre la taula la qüestió de narrar davant d’un públic d’una llengua diferent a la del narrador, i trobar noves possibilitats per tal que la «traducció» es tornés invisible, transformant-la en una part de la creació artística, mitjançant el treball col·laboratiu de diversos narradors en llengües diferents.
Aquest esborrany va brotar de l’intercanvi d’impressions amb el grup de treball de FEST d’ANIN, i també amb altres membres de l’associació que treballen amb diverses llengües. També obeïa a la nostra intenció d’afavorir la participació d’ANIN dins de l’àmbit europeu de manera que la diversitat lingüística no representés un problema, sinó un valor afegit.
En un context lingüístic de dues o més llengües com el que vivim a casa nostra, la narració multilingüe és un recurs molt a tenir en compte. De fet, hi ha narradors que porten moltíssims anys treballant en duets de narració bilingüe. En Tim Bowley amb la Casilda Regueiro, i després amb la Charo Pita, van ser els pioners amb la seva proposta de narració bilingüe al nostre país, vint anys enrere. Altres exemples són també la Monika Klose i l’Ignasi Potrony en alemany/català, i jo mateixa amb Ignasi Potrony en català/castellà. Tanmateix, fins ara no ens havíem plantejat que aquesta podria ser una via de col·laboració amb narradors que vinguessin de lluny per contar aquí en la seva pròpia llengua.
A la conferència de París vaig descobrir que a França també hi havia narradors que portaven temps treballant en aquesta línia: l’Antonietta Pizzorno i la Frida Morrone de l’associació francesa APAC (Association Professionelle des Artistes Conteurs) van dirigir en el marc de la conferència de la federació un petit taller pràctic sota el nom «Contes i traducció», on un grup de narradors de diferents llengües i orígens vam tenir l’ocasió de treballar per parelles, i vam poder escoltar propostes narratives a dues llengües d’una qualitat sorprenent en un temps de preparació molt breu.
Després d’aquesta experiència tan positiva, vam seguir en contacte, pensant de quina forma podríem investigar aquesta línia de treball. Vam intentar presentar )babel( com un projecte europeu amb diferents països socis. Lamentablement, l’accés als ajuts europeus per a associacions que no compten amb personal assalariat que es pugui encarregar de la paperassa, com és el nostre cas, està ple d’obstacles. Descobrir la nostra manca d’experiència i de mitjans per a seguir aquest camí ens va desanimar força.
Tanmateix, això no ens va fer abandonar: vam decidir començar el projecte poc a poc i anar animant a d’altres pel camí. Així doncs vam projectar un laboratori modest, a la nostra mida. Per això vam convidar a l’APAC que aportés l’esperit d’aprenentatge col·lectiu que tant ens va agradar a la conferència de París (el que en diuen «Actes Collectifs de l’APAC»), per a conèixer in situ el seu savoir faire dins d’aquest àmbit a través del taller de narració i traducció dinamitzat per l’Antonietta Pizzorno.
Per part nostra, ANIN va oferir un espai d’experimentació a més de dues veus, i també vam aprofitar l’ocasió per a buscar la complicitat de MANO (Asociación Madrileña de Narración Oral) i AEDA (Asociación Profesional de la Narración Oral en España), associacions amb les quals ja feia temps que teníem ganes de col·laborar, obrint la convocatòria als seus membres. I per crear un espai de reflexió i discussió sobre el tema, vam convidar a la Charo Pita d’AEDA i la Brigitte Arnaudies de MANO a participar en el laboratori a aportar la seva perspectiva juntament amb l’Antonietta Pizzorno i l’Alícia Fuentes-Calle, de Linguapax, a una taula rodona moderada per ANIN. Vam decidir també fer difusió del laboratori dins del marc de la FEST, i obrir-lo a tots els narradors interessats tant a dins com a fora de la federació, per a poder abraçar la major diversitat possible de llengües i formes de narrar. I vam esperar…
No vam haver d’esperar gaire: la convocatòria va sortir al setembre, i a final de mes ja havíem cobert totes les places, així que vam decidir ampliar una mica l’aforament per poder permetre un major nombre de participants. I a finals de novembre, el laboratori es va posar en marxa. Vet aquí l’informe del laboratori: gràcies a tots els participants i a «l’equip )babel(» d’ANIN per enriquir-lo amb fotos, notes i reflexions. Totes les aportacions que puguin ampliar i millorar el present text seran benvingudes.
el laboratori 0.1
divendres 24, matí
Finalment van assistir al laboratori 17 narradors de 5 associacions diferents (APAC, Society of Storytelling, MANO, AEDA y ANIN) i alguns independents, que van contar combinant en grups de 2, 3 o 4 narradors un total de 8 llengües: alemany, castellà, català, francès, gallec, gun, anglès i italià.
Després de les presentacions de rigor, els narradors es van distribuir procurant que hi hagués diversitat lingüística, formant 5 parelles de narradors i un grup de 3 narradores. Vam acordar com a llengües de comunicació el castellà i el francès, doncs tots els participants entenien al menys una de les dues llengües, i que entre tots els que dominàvem diversos idiomes procuraríem traduir quan hi haguessin problemes de comprensió.
L’Antonietta es va encarregar de les parelles: va començar un escalfament basant en exercicis corporals (respiració conjunta, contagi de moviments, mirall…) amb les parelles de narració. La seva proposta busca que un narrador adopti el paper de «traductor» de l’altre, procurant que la traducció passi a formar part de la proposta de narració. La proposta permet també el joc o intercanvi de rols, tot i que ha de quedar clar qui pren el paper de narrador i qui el de traductor.
Després de l’escalfament i establir algunes bases, l’Antonietta va demanar a cada parella que busqués un lloc per treballar pel seu compte sobre un conte breu. Vam triar el Pati Llimona pel laboratori perquè es prestava meravellosament a això, ja que està ple de racons on buscar tranquil·litat a l’hora de treballar en grups o parelles.
Per part meva, em vaig ocupar del grup de 3 narradores. La proposta no contemplava escalfament previ, sinó que pretenia trobar directament fórmules per a 3 narradores (A, B i C), on A narra en una llengua desconeguda per al públic, B narra en una llengua que el públic entén perfectament, i C narra en una llengua que el públic coneix parcialment. La idea era provar si A pot contar amb l’ajuda de B i C per a un públic que desconeix la seva llengua, i si es pot aconseguir que la figura del traductor desaparegui també, però en aquest cas, repartint-la entre diversos narradors. En aquest enfocament no ens trobem una divisió de rols narrador/traductor, sinó una mena de puzle format per peces elaborades pels narradors, que en unir-se, formen el conte per tal que pugui ser entès per un públic de diferents idiomes. Vist així, es tracta d’enllaçar peces que permetin «veure» el conte. No passa res si falta alguna peça, però hi ha d’haver les suficients en l’idioma del públic com per poder seguir la història i gaudir-la. També volíem comprovar si els narradors es sentien còmodes amb aquesta manera de contar i ho podien aplicar a la seva realitat.
A tall de disparador, vaig elaborar un joc de 10 targes amb diferents fórmules: algunes proposaven fórmules que he vist utilitzar a d’altres narradors o he aplicat jo mateixa, mentre que d’altres les vaig trobar a bibliografia sobre el tema. Les narradores podien optar per seguir-les o no, canviar-les al seu gust, afegir-ne d’altres… només eren un punt de partida per posar-se en «mode de joc». Les narradores en van triar 4, i a mesura que treballaven al seu aire, em vaig mantenir a prop per guiar-les si calia i veure el seu treball des de fora. Després de treballar tres quarts d’hora amb les dues propostes, ens vam reunir tots a la sala per veure el que havia sorgit. A continuació s’enumeren els treballs amb algunes observacions i reflexions.
Monika Klose (alemany) + Nathalie Leone (francès)
Conte: Els monjos i el vot de silenci
Primer la narració era consecutiva, gairebé frase per frase, doncs tal com ens van explicar després, van pensar que era la millor forma d’introduir el conte davant d’un públic que no entenia l’alemany. A mesura que avançava la història, la traducció ja no va ser tan estricta. Nathalie donava pinzellades de contingut, sense repetir tot el que contava la Monika, procurant triar altres paraules. Hi havia molt de joc en la semblança de la postura i el gest. En un conte on la importància del silenci era vital, les pauses de silenci es van intensificar exponencialment pel fet de ser dues narradores. En el moment del clímax del conte, la traductora va assumir breument el paper de narradora, avançant el francès. Reflexió: els silencis compartits s’intensifiquen.
Sherezade Bardají (gallec) + Patricia McGill (castellà) + Catherine Favret (francès)
Conte: Guarda bé els secrets (fragment)
Van jugar molt bé a combinar les diferents fórmules que havien escollit: primer cada narradora afegia alguna cosa més que no havia dit l’anterior, després van traduir només paraules clau amb gestos (per exemple, tallar llenya) i amb tots aquests canvis captaven l’interès. Va ser tot un encert contar el clímax a l’uníson, de forma coral, per donar dramatisme a aquesta part del conte. La proposta donava peu a gaudir dels diferents idiomes i comparar la seva musicalitat. Reflexió: la importància d’anar variant les tècniques per aconseguir un bon ritme que enganxi al públic.
Martin Manasse (anglès) + Alexandra Ré (francès)
Conte: El desig de l’unicorn
Al principi contaven en frases curtes, després en paràgrafs més llargs. En un moment donat van contar al mateix temps, jugant a sortir del conte, creant una gran complicitat. Hi havia química entre els dos narradors, en els seus moviments. Reflexió: la importància de compassar les energies, d’arribar a un equilibri entre les energies dels dos narradors.
Rosa Pinyol (català) + Brigitte Arnaudies (francès)
Conte: Les 3 filles amb faldilles + Les 3 filles de la reina
Van proposar dos contes rimats molt breus, la qual cosa era un repte considerable. Va ser molt interessant el joc de mans, de frases fetes, de sonoritats i rimes entre les llengües. L’Antonietta va suggerir que afegissin un toc final a la traducció al francès, tancant-la també amb una rima, que per les presses va ser difícil de trobar, però que segurament amb més temps seria possible, doncs la resta de les rimes i jocs de paraules eren perfectes, gràcies a la proximitat entre ambdós idiomes. Les energies de les dues narradores estaven molt equilibrades. Reflexió: Provar a jugar amb la rima en ambdós idiomes, si les llengües ho permeten.
Irma Helou (francès) + Simone Negrin (italià)
Conte: La manta per a dos
Tot contant, van establir un joc entre ells, com de conversa, fins i tot de baralla en alguns moments, com si sortissin del conte per discutir l’argument de la història. Hi havia molta complicitat, es movien molt per l’espai i van combinar molt bé els moments de repetir una frase per donar-hi èmfasi, com si parlessin entre ells, per donar un espai a la traducció, però sense perdre de vista el públic. El final potser caldria composar-lo un xic.
Reflexió: la conversa és una tàctica interessant, però cal evitar abusar-ne per no allargar innecessàriament el conte.
Agnès Agboton (gun) + Andrea Ortuzar (castellà)
Conte: Hué y Sun (el sol i la lluna)
L’Agnès contava en gun, una llengua de Benín que ningú més coneixia, i l’Andrea traduïa al castellà. El contrast de les seves energies era molt interessant: l’Agnès de forma molt introvertida, des de la tranquil·litat; es col·locava de costat, deixant el centre de l’espai per a l’Andrea, mentre l’Andrea contava de forma més expansiva, amb gestos més grans, mirant Agnès, mirant amunt, mirant al públic… Després vam estar reflexionant sobre això, i algú va dir que potser l’Andrea era tan expansiva perquè el públic depenia d’ella, ja que ningú llevat de l’Agnès entenia la llengua gun: totes dues havien acordat petits gestos per saber en quin punt de la història estaven. La Teresa va fer la observació que l’Andrea feia tots dos papers alhora, de narradora i de traductora.
Llavors l’Andrea ens va contar una anècdota que ens va ajudar a entendre més el que passava: ella va proposar a l’Agnès un conte africà que conta habitualment, i resulta que és un conte recopilat per Agnès, així que van decidir treballar-lo, però l’Andrea el tenia molt interioritzat, per això barrejava tots dos papers. L’Antonietta va insistir molt en què ambdues narradores havien de mirar al públic, que aquest detall era imprescindible. Tanmateix, es va comentar que en algunes cultures això no és necessari, i fins i tot es pot arribar a considerar inapropiat. Reflexió: Cal tenir molt en compte des d’on conta el narrador, és a dir, les seves formes culturals de contar, i també a qui i amb qui conta (considerant també el públic i les seves formes culturals dins d’aquest «amb qui»).
Theresa Amoon (anglès i francès) + Margarita Borràs (català i castellà)
Contes: El mirall (anglès i català) i Els pantalons apedaçats (castellà i francès)
El joc de moviments, el canvi de llengües i el cavalcament del final donava molt de joc i accentuava l’humor.
L’Alexandra va comentar que li va agradar no entendre-ho tot, especialment el fet d’haver d’esperar un moment per entendre l’acudit dels que reien abans per haver entès el castellà, i va comentar que això de tenir un públic a 2 temps era un valor afegit.
Aquí em va semblar pertinent comentar un detall que vaig llegir al llibre Tell the World, de Margaret McLeod, una recopilació d’articles sobre narració en diversos idiomes que em va recomanar l’Antonietta a París. Alguns narradors dels Estats Units que narren per a un públic on hi ha persones de parla hispana (Olga Yola o Joe Hayes) de vegades donen la informació abans en espanyol perquè així els hispans riguin abans i sentin que per una vegada van per davant en una societat on tot el que els envolta està en una llengua que no dominen, la qual cosa de vegades els fa servir com a ciutadans «de segona». És una forma de donar-los més visibilitat, enfortir la seva identitat, no fer-los sentir endarrerits, i mitigar la frustració quan pel fet de no poder expressar-te amb total claredat en la llengua dominant la gent no dona tanta credibilitat a les teves paraules, no et veu com un igual. Reflexió: Importància de cuidar el final, i possibilitat d’oferir-lo primer al públic de llengües minoritàries per tal de propiciar una reacció a dos temps.
Un cop finalitzat l’intercanvi d’impressions, ens vam anar a menjar en bona companyonia lingüística.
divendres 25, tarda
A la tarda els narradors van tornar a barrejar-se de nou, formant 3 parelles, 1 grup de 3 i un altre de 4. L’Antonietta va demanar a les parelles treballar amb contes un xic més llargs.
Pel que fa als grups, aquesta vegada els vaig entregar les targes de fórmules per tal que les fessin servir al seu lliure arbitri, sense marcar cap pauta més enllà de les instruccions bàsiques. A continuació, el comentari dels treballs que van sorgir en aquesta segona volta.
Agnès Agboton (gun) + Theresa Amoon (francès i anglès)
Conte: Les coesposes Yao i Yale
Un treball que ens va impressionar a tots, combinant narració amb un cant i un ritme compartits: la Theresa contava i cantava des del cap, i l’Agnès des del ventre. La primera cap a enfora, la segona cap a dins: la seva veu era gairebé un xiuxiueig, de vegades no la sentíem amb les orelles, però sí amb l’energia que desprenia. Hi havia un timbre, una sonoritat i una escolta atenta per part de la Theresa, que referendava el que deia l’Agnès amb un «hm!», molt de l’estil no només de la forma de narrar, sinó de la forma de parlar de moltes llengües africanes. Tot el conte s’aguantava amb la música, el ritme, i hi havia una gran tendresa en la forma d’escoltar el conte per part de la Theresa, que alternava el francès i l’anglès. En acabar ella va comentar que havia estat un veritable regal, i va donar les gràcies a l’Agnès per compartir-lo.
Reflexió: l’escolta atenta per part de qui tradueix amplifica l’escolta del conte en la llengua desconeguda.
Sherezade Bardají (català) + Simone Negrin (italià)
Conte: De quan els penis creixien als arbres
Si al conte anterior vam poder apreciar el joc entre dues energies narratives que contrasten, aquí vam veure dues energies narratives que es complementaven. La Shere dibuixava el traç i en Simone afegia el color. En un moment donat van intercanviar els papers: en Simone va fer de narrador i la Shere li va donar permís per a que portés el conte. A partir d’aquí el van contar fins al final alternant i compartint rols, d’una forma fluida, com si haguessin narrat el conte moltes vegades junts.
Després ens van dir que precisament només havien tingut temps de treballar el conte fins al punt en què es va produir l’intercanvi de rols: a partir d’aquí tot havia estat una improvisació.
Van comentar com n’era d’important per part del narrador deixar entrar a l’altre en el teu conte, ser capaç de deixar-lo anar i compartir-lo per tal que passin coses, i per part del traductor, trobar la forma de transitar-lo amb respecte. La Sherezade també va afegir que l’exercici de narració a tres amb les targes de les fórmules que havia fet al matí li havia servit per poder proposar a en Simone diferents jocs, i que això els havia ajudat en el seu treball. En Simone va aportar interessants recursos teatrals, especialment d’utilització de l’espai, com per exemple, el moment en què tots dos van començar a girar entorn d’un arbre que van dibuixar davant nostre tant sols amb el moviment. L’Alexandra va comentar que en aquest conte quedava clar que l’idioma no és el més important en la nostra feina, doncs malgrat que ella no entenia cap dels dos idiomes emprats en la narració, havia entès tot el conte.
Reflexió: la importància de donar permís a l’altre per a transitar el teu conte.
Alexandra Ré (francès) + Rosa Pinyol (català) + Andrea Ortúzar (castellà) + Margarita Borràs (català)
Conte: L’avi, el nen i el ruquet
L’elecció del 3 per al plantejament dels exercicis multilingües no era a l’atzar: intuïa que un nombre imparell ajudaria més a trencar els esquemes de la traducció clàssica i a buscar altres alternatives més inusuals. Però com que divendres a la tarda hi havia més gent que volia formar grups, vam haver de formar un grup de 4, dins del qual 2 de les 4 narradores contaven en el mateix idioma (català).
Contar a 4 veus un conte popular de repetició sense que resultés reiterat era gairebé missió impossible, doncs sempre s’arriba a un punt on la traducció es torna innecessària.
Però les quatre narradores estaven en «mode de joc» i hi havia una gran complicitat. Un punt a favor va ser que les dues narradores que contaven en català es van situar en els dos extrems, oferint dues versions de la jugada. Els moments teatrals de complicitat tenien el seu atractiu, tot i que segons l’Antonietta, no havien de mirar tota l’estona les companyes, sinó el públic. L’Ignasi Potrony va assenyalar que l’onomatopeia final a quatre veus assolia una gran potència.
Segurament amb un treball més profund s’hi podria haver tret molt més partit, o potser guiant-les com amb el grup del matí. En realitat van fer una barreja de les dues propostes, doncs hi havia molt de narració/traducció en parella, i no tant de compartir la narració entre totes. Em pregunto si no seria pel fet de ser 4 enlloc de 3, caldria fer més exercicis per corroborar això. Un punt interessant va ser descobrir com havien utilitzat les targes: primer havien fet proves, i després havien mirat si coincidien amb les targes.
Martin Manasse (anglès) + Irma Helou (català) + Nathalie Leone (francès)
Conte: El Fill, els Diners i la Paciència
Aquest exercici va ser també un repte important per als narradors, que ens va donar peu a reflexionar per què era tant difícil de seguir el conte malgrat conèixer els idiomes en joc. Val a dir que apareixien personatges molt abstractes (Diner, Paciència), i en Martin va comentar després que no solia donar massa detalls sobre el personatge de la paciència de forma deliberada. L’Antonietta va dir que faltava la figura del traductor. La Catherine va comentar que més que un traductor, faltava que algú dels tres donés la trama per tal que el públic sabés a qui havia de seguir. La Theresa, però, va comentar que això no era necessari, però sí que valia la pena aturar-se i veure les tècniques emprades.
Llavors la Nathalie va comentar que havien intentat utilitzar totes les targes (un total de 10) al conte, i segurament això havia estat massa. Va ser un exercici molt útil, doncs ens va servir per plantejar-nos els límits i sortir de la zona de confort. Després de veure aquest exercici, i també el del grup de 4, va quedar clar que per treballar en grups és necessari que hi hagi algú que guiï el treball des de fora, per tenir perspectiva i veure com es va formant el «puzle» de la història i valorar si el podrà seguir el públic, tal com vaig fer amb el grup 3. També va servir per corroborar l’èxit del mètode del grup del matí: centrar-se en unes poques fórmules per consolidar-les, donant així temps al públic per identificar-les i gaudir-les. No va ser un treball gens fàcil, i cal agrair les ganes i l’entrega de tothom.
Brigitte Arnaudies (francès) + Catherine Favret (castellà)
Conte: El noi invisible
El mateix conte des de dues perspectives: donava dues visions diferents de la història i això ho feia especialment atractiu. La seva proposta va donar lloc a un interessant debat sobre diferents punts de vista pel que fa a la presència escènica, de si és necessari estar «actius» o no mentre l’altre conta. Segons l’Antonietta, ambdós narradors han d’estar tothora «actius». Hi ha qui veia l’inactivitat com quelcom molest, però per a altres era fins i tot una ajuda per a concentrar-se en la narradora que contava.
L’Ignasi Potrony va comentar que potser en una proposta de narració escènica o teatral, el fet que l’altre narrador es mantingui sempre «actiu» sigui quelcom necessari, però que, per contra, en una vetllada de contes això no és necessari, i fins i tot totalment prescindible.
Reflexió: La manera d’enfocar la presència escènica depèn de molts factors, per això no existeixen solucions úniques.
Dissabte 25, matí
Es va oferir la opció d’aprofundir més en algun dels exercicis del dia anterior, o bé formar parelles noves, i al final triar alguns contes per mostrar abans i/o durant la taula rodona de la tarda. Tothom va optar per seguir experimentant. L’Antonietta va suggerir triar contes d’estils molt diferents, i intentar jugar més amb la posició i l’espai. Es van formar 6 parelles en total, el treball de les quals es detalla a continuació.
Andrea Ortúzar (castellà) + Irma Helou (francès)
Conta: L’ombrel·la màgica
Un conte meravellós adaptat a la vida real. Van jugar molt amb l’espai i la posició de la traductora, de vegades d’esquenes al públic, donant una altra dimensió al conte: era com veure la narradora per davant i per darrere a la vegada. El joc d’assenyalar per on passava el personatge del conte amb un moviment en comú tenia molta grapa. Totes dues narradores van fer ús dels seus recursos teatrals, en algun moment hi va haver intercanvi de rols, i van aconseguir moments teatrals molt hilarants, amb algun truc d’intercanvi d’idiomes. Reflexió: si es disposa de recursos per a un bon ús de l’espai, val la pena aprofitar-los.
Theresa Amoon (francès) + Simone Negrin (italià)
Conte: el rap de les receptes
Més que no pas una proposta de contes i traducció, ens van oferir un treball de creació conjunt partint d’una història de vida que conta la Theresa sobre la recol·lecció d’històries en un districte de París, a la qual en Simone va afegir una part sobre les receptes de cuina, i van crear un rap sobre els diferents plats que es cuinen en aquest barri. Va ser una experiència musical extraordinària, que esperem segueixi desenvolupant-se, i que corrobora el fet que el treball en comú entre narradors de diferents llengües, cultures i bagatges narratius és una font d’inspiració i un motor de creació molt potent. Reflexió: explorar no només l’espai físic, sinó també l’espai sonor.
Brigitte Arnaudies (francès) + Martin Manasse (anglès)
Conte: Separació del cel i la terra
Per narrar aquest mite maori, els narradors van optar per la harmonització gestual: els gestos d’un es prolongaven en els de l’altre, unint les mans per simbolitzar la unió entre Rangi (el cel) i Papa (la terra). Els braços de tots dos eren els que marcaven l’espai, quelcom especialment impactant en el moment de l’expansió del cel i la terra. Reflexió: la importància d’estar ben compenetrats quan hi ha acompanyament de gestos i contacte físic.
Rosa Pinyol (català) + Alexandra Ré (francès)
Conte: la princesa ratolina
L’Alexandra va proposar treballar sense conèixer el conte a priori, i intentar traduir-lo tot i no conèixer el català, així doncs, es van limitar a parlar un xic del conte i treballar plegades la connexió corporal. L’Alexandra traduïa sobre la marxa, seguint de prop a la Rosa, es movia amb ella per l’espai. La seva actitud era realment d’estar al servei de la narradora, potser l’exemple més clar de rol de traductora. Amb la seva actitud potenciava encara més la forma de contar de Rosa, i la referendava. En no conèixer la història, hi van haver alguns errors de traducció que va incorporar a la narració sense problemes i van donar molt de joc al públic. Reflexió: es pot jugar amb les equivocacions si no afecten massa a la comprensió del conte.
En aquest exercici el paper del traductor era molt més complicat, doncs havia d’intuir més o menys per on va la narració, sobretot quan no hi ha temps per una preparació més exhaustiva. L’Antonietta va comentar que el traductor no ha de caure en la trampa d’imitar l’estil, el to o els gestos del narrador, tot i que ho pot fer puntualment per a subratllar un detall. Reflexió: la importància del silenci entre narració i traducció, per donar espai a la història compartida.
Nathalie Leone (francès) + Patricia McGill (castellà)
Conte: Història d’Esther
Més que no pas una narració i una traducció, va ser un conte compartit per dos. Hi havia una profunda compenetració entre les dues i van compartir el to del conte amb gran encert, combinant una original utilització de l’espai, caminant en cercle, com una coreografia senzilla i eficaç, narració escarida (deien gairebé el mateix, com un eco) i delicadesa en els gestos. Reflexió: la importància de la compenetració i el respecte del to del conte a l’hora de traspassar-lo a una altra llengua.
Margarita Borràs (català) + Catherine Favret (francès)
Conte: La cosa que fa més mal del món
Vam haver d’interrompre la presentació perquè era l’hora de tancar el centre, així que no hi va haver temps per comentar-la. Tanmateix va servir per posar sobre la taula el tema de la gestió del temps, que si ja és prou important en la narració individual, encara ho és més a l’hora de narrar a dues o més veus.
La Charo Pita, a qui vam convidar per a la taula rodona de la tarda, havia arribat durant les presentacions, i va poder veure un xic de la feina que havia anat sorgint del laboratori. Em vaig reunir amb ella, la Brigitte Arnaudies i l’Antonietta Pizzorno per a organitzar la taula rodona de la tarda. Desgraciadament, l’Alícia Fuentes-Calle, de Linguapax, que també estava convidada a la taula rodona, no va poder acudir fins la tarda.
Dissabte 25, tarda
mostra de contes + taula rodona
La tarda va passar volant, ja que va costar decidir què oferir de mostra durant la taula rodona: hi havia tantes propostes interessants que es feia difícil quina triar, tot i que no tots els narradors participants estaven presents a la tarda. També es van obrir vies de discussió interessants que vam haver de deixar per falta de temps, la qual cosa mostra en certa manera l’interès per seguir aprofundint en aquesta línia de treball.
Malgrat la difusió realitzada, i segurament degut també a les circumstàncies especials que estem vivint, no hi va haver molta afluència de públic que no fos del món de la narració. Caldria valorar per a futurs laboratoris si pagaria la pena emmarcar-los en un esdeveniment que ja compti amb públic, o bé plantejar-los directament sense una mostra davant del públic, doncs potser el fet de saber que hi ha una mostra final pot afectar el treball experimental.
Vam començar amb una petita mostra de contes per posar en situació al públic, i després em va tocar moderar la taula rodona, on vaig presentar els orígens del projecte )babel( des d’ANIN, tal com es planteja a l’inici del present document, i tot seguit vaig donar la paraula a l’Antonietta, de l’APAC, que ens va parlar del taller de contes i traducció en el marc dels actes col·lectius de l’APAC, i de la seva cerca per trobar fórmules per la narració en llengües minoritàries (doncs segons ella, a part de l’anglès, la resta de llengües són totes minoritàries).
Després la Brigitte Arnaudies, de MANO, ens va parlar des de la seva experiència com a narradora per a persones que aprenen francès des d’una perspectiva més pedagògica, i ens va parlar també de la importància de la repetició, del gest, el to de veu i la contextualització del conte, del gran interès que mostra aquest públic per entendre el que es narra, i de la relació de confiança i complicitat que s’estableix entre el narrador i el públic.
Li va tocar el torn llavors a la Charo Pita, d’AEDA, qui gràcies a la seva àmplia experiència com a narradora/traductora, ens va donar algunes pinzellades que d’alguna manera van ressituar tot el que havíem estat experimentant aquests dos dies. Va introduir la idea del tot format pel públic, el narrador i el traductor; de la importància del conte com a protagonista, i de la seva experiència contant amb Tim Bowley, Sophie Heydel i actualment Patricia McGill, tres experiències molt diferents, degut als diferents estils d’aquests tres narradors.
Amb la Sophie, predomini del cos i el moviment; amb la Patrícia, la calma i la paraula, i amb en Tim, amb qui va contar moltíssims anys, es va desenvolupar una gran compenetració, de manera que els gestos van arribar a ser els mateixos. La seva forma de veure la narració com una música em va semblar especialment encertada, potser sigui precisament això el que fa atractiva la narració multilingüe, doncs ofereix la possibilitat d’unir músiques diferents en infinites possibilitats.
Després va parlar l’Alicia Fuentes-Calle, l’única convidada a la taula rodona que no era narradora i ens va comentar que havia gaudit moltíssim com a públic, i després va començar a establir connexions amb el panorama lingüístic mundial i l’art verbal. Ens va comentar que en el món hi ha uns 6.000 idiomes en via d’extinció, i crec que això ens va impactar profundament a molts de nosaltres. També ens va parlar que la llengua i els rituals espirituals tenen una relació molt íntima, de l’espiritualitat inherent a les salutacions, de la relació entre llengua i oració, de la semiòtica de l’escolta, i de com en algunes cultures resar és escoltar… Un idioma es basa en l’organització de l’espai, el temps i les relacions de la seva gent: una altra semblança amb la narració. I més connexions en parlar de les engaged comunities i de l’antropologia lingüística, que s’ocupa de la parla i del cant, que no deixa de ser l’àmbit de l’oralitat.
Vam seguir amb alguns contes més, i després les aportacions del públic van propiciar reflexions molt interessants, vet aquí una mostra:
Per la narració i la traducció és important l’essència del conte, la relació entre els narradors i l’escolta
Hi ha el públic, el conte, el narrador i el traductor, que també s’han d’escoltar l’un a l’altre.
La traducció d’un conte que es narra és un viatge a l’altre idioma (i segons va dir la Monika Klose, també un viatge a una altra cultura).
Al llarg del laboratori vam anar barrejant tant els idiomes que sovint ja no ens feia falta la traducció, ni tan sols érem conscients de quin idioma estàvem escoltant, o fins i tot parlant.
Cal tenir molt en compte la durada d’un conte, doncs és possible que segons com es plantegi la traducció, el temps es duplica. Però si es treballa sobre l’eficàcia del missatge, de vegades el temps fins i tot es pot reduir.
Quan es conta en dos idiomes s’intensifiquen les «vibracions»: la ressonància i el silenci. Per exemple, al conte dels 4 monjos, el silenci es va multiplicar pel fet de ser compartit entre dos narradors.
El fet d’escoltar a dos narradors en dos idiomes contant la mateixa història, cadascun amb el seu estil, el seu matís particular, també serveix per a que el públic es doni permís per a fer el mateix, i narrar de la forma i amb la llengua que es vulgui expressar.
La base per a la narració multilingüe és la col·laboració, la generositat i les ganes de descobrir, de conèixer a l’altre, els seus contes, les seves llengües, la seva forma de narrar.
Podríem haver seguit parlant i parlant, però el temps s’acabava, doncs ens havien demanat desallotjar la sala una mica abans del previst, així que va tocar acomiadar-se. I per fer un bon comiat, ANIN havia organitzat un sopar per tal que tots els participants es poguessin acomiadar tranquil·lament i seguir parlant de contes i llengües, ara ja relaxats i satisfets després d’aquests dos dies de treball tan intens.
conclusió
Per part d’ANIN ens omple de satisfacció l’èxit de )babel( 0.1: organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques era quelcom nou per a la nostra associació, i ha estat tot un aprenentatge. Crec que el present informe dona bastants proves de les possibilitats que ofereix el projecte. Per descomptat, encara queda molt camí per davant, però sembla que hi ha ganes de seguir endavant.
Esperem que aquest primer pas hagi generat les sinèrgies suficients com per a que el projecte creixi i es multipliqui. Hi ha ganes de seguir explorant, potser en un altre entorn lingüístic, per exemple, monolingüe, i en un altre context de narració, per exemple, on prevalgui la narració tradicional en lloc de l’escènica. Per quan un )babel( 0.2…?
Sembla que a l’APAC ja estan pensant en organitzar un laboratori el 2018. Per la nostra part, a l’ANIN hi ha interès en formar un grup de treball )babel(, doncs ja han sorgit propostes de col·laboració amb entitats locals que treballen amb la diversitat lingüística. Tant de bo alguna d’aquestes institucions s’animi a acollir el projecte per tal que pugui créixer de forma sostenible. I també s’han començat a perfilar col·laboracions entre alguns participants, que era un dels objectius de l’ANIN per obrir i donar ales al projecte.
Agraïm a tots els participants pel seu entusiasme i generositat, i els animem a mantenir-se en contacte amb l’equip )babel(0.1 per seguir compartint impressions sobre tot l’experimentat, i la seva aplicació al seu entorn de narració.
També esperem que aquest informe desperti l’interès en altres narradors o associacions de narració i que s’engresquin a compartir experiències dins l’àmbit de la narració multilingüe, doncs si hi ha alguna cosa de la qual no hi ha dubte és que el futur està en la col·laboració.
algunes reflexions dels participants
Vet aquí algunes reflexions que ens han fet arribar alguns participants del laboratori )babel( 0.1.
Simone Negrin (MANO)
«El taller me pareció estupendo, y así también lo hemos comentado con Andrea y Brigitte. Me parece, como te comenté la última noche, que fue más allá de la traducción y que se trató de verdadera creación artística con los idiomas como materia prima. Y por la mínima experiencia que he tenido como traductor, me parece lo más acertado para dar al público un espectáculo entretenido. Claro está que supone que la persona “titular” de los cuentos tiene que desprenderse de ellos y de alguna manera sacrificarlos en pos de una nueva puesta en escena. Pero por otra parte, la traducción en sí rompe todos los climas, ritmos y musicalidades que damos a nuestros cuentos, así que me parece una dirección casi obligada. Respecto a la organización del taller, me ha parecido estupenda. La única corrección que haría es la que ya se comentó allí mismo: invitar a l@s participantes a que propongan, trabajen y expongan piezas muy cortas, para poder comentarlas, reelaborarlas y modificarlas en el momento, incluso marcando el tiempo de manera estricta como en el caso de las ponencia. Por lo demás, ¡me encantaría repetir la experiencia!»
[A continuación, Simone nos habla de una experiencia de narración y traducción la semana siguiente al laboratorio con Martin Manasse, en el Libertad 8 de Madrid, donde Martin contó en inglés y Simone Negrin y Elena Pérez en castellano.]
«En cuanto a la experiencia con Martin, fue más bien una corroboración de lo que te acabo de decir, porque se trató más bien de una traducción “clásica” repartida entre Elena y yo. Las dificultades mayores fueron la falta de tiempo para poder montar algo diferente, el hecho de que Martin no entendía prácticamente nada de lo que nosotros decíamos en español (que hacía que cualquier guiño o juego pudiese parecer una burla hacia él), y su propia propuesta, que iba encaminada a lo que al final fue, es decir, una traducción tradicional. Habiéndole escuchado por la mañana en casa, yo lo hubiera dejado actuar sin traducción la verdad, ¡era mucho más bonito!»
Irma Helou (APAC)
[Notas sobre el laboratorio )babel( 0.1 de APAC]
«17 participants, 10 pays représentés, 8 langues, français, arabe, gun (du Bénin), galicien, catalan, espagnol, anglais, allemand. Nous avons travaillé par groupes de deux, trois ou quatre conteuses. Nous avons travaillé dans un premier temps à effacer les rôles entre narratrices et traductrice, pour arriver à un travail artistique incluant la traduction. Nous avons ensuite présenté les travaux au reste du groupe qui a fait des retours. Nous avons terminé par une table ronde ouverte au public du centre d’animation Pati Llimona qui nous accueillait. La bienveillance de tous et tous les participants, dans l’esprit des Actes Collectifs de l’APAC, a permis aux expérimentateurs de laisser libre cours à l’exploration et des propositions très différentes ont ainsi été présentées. Nous avons questionné la position de la conteuse et celle de la traductrice, rôles clairement distribuées ou glissement de l’un à l’autre, frontière invisible. Nous avons exploré les options de jeu, comment garder l’attention du public sans perdre l’esprit et essence du conte.
Lors des premiers AC « conte et traduction » il est apparu que l’option traducteur neutre traduisant phrase par phrase est très ennuyante pour le spectateur.
Mais attention, l’histoire doit être respectée ( à moins de faire le choix de raconter deux versions de la même histoire, ou la même histoire sous des points de vues différents). Dans tous les cas il faut nous pouvons facilement faire des propositions qui rendraient la compréhension difficile. Nous avons travaillé des contes merveilleux, facétieux, randonnées, mythes… parce qu’il apparaît évident que la forme choisie et le jeu de traduction sont fonction du genre de conte et du style de la narratrice. La traductrice doit être fidèle au conte et au parti pris de narration du conteur. La traductrice est au service de la conteuse et de son spectacle. Nous avons travaillé le rythme, faire le choix du contraste ou même rythme conteuse/traductrice?
Le contre-masque est toujours efficace pour un effet comique. Deux énergies identiques donnent plus de poésie. Nous avons travaillé l’expression corporelle, la possession et l’occupation de l’espace. Les corps parlent et traduisent aussi pour faire comprendre au public. Nous avons vu comment la « chorégraphie » des déplacements peuvent nourrir l’histoire plutôt que d’enfermer l’imaginaire du public, il ne s’agit donc pas de mimer ou de répéter par le geste ou le déplacement ce qui est déjà dit. Nous avons travaillé en groupes de deux ou trois et nous est apparue la différence entre raconter la même histoire à plusieurs et en plusieurs langues et une histoire traduite par un autre narrateur, dans ce dernier cas le traducteur est au service de la narratrice. Pour arriver à une symbiose narratrice/traductrice, l’écoute est primordiale. L n’improvisation, la réactivité, la créativité en découlent.
Nous avons remarqué que l’écoute entre le conteur et le traducteur amplifie l’écoute du public.»
Andrea Ortuzar (MANO)
«El taller en el que participamos me ha encantado, todo lo que se ha creado y compartido en ese fin de semana en Barcelona fue muy rico. A diferencia de la experiencia que tuve de contar en una ONG, aquí en Madrid, era traducción pura y creo que era algo más formal. Yo he estado dándole vueltas, pensando en cómo se podría llevar a cabo lo aprendido con los emigrantes. Y pensé que sería una herramienta muy buena para compartir y concienciar, aunque no sé si esto que te comento suene raro.
A mí me gustaría poder utilizar esta herramienta en los colegios, para tratar temas sobre la emigración, el racismo y también hablar el tema de los refugiados. Me gustaría poder llevar gente que cuente en su lengua, algún cuento de su tierra y que otra persona pueda traducirlo y después hablar acerca de la experiencia de esta persona, sin intermediarios, de forma directa, para que el curso entero pueda tomar conciencia de lo que es emigrar.
Esto es lo que me gustaría poder trabajar, creo que primero habría que trabajar con los emigrantes, hacer un taller para trabajar distintas áreas: lo corporal, la voz, hacer juegos, hasta llegar a contar en dos lenguas, preparar una historia entre dos compañeros, así como lo hemos hecho nosotros. Me gustaría llevarlo por ese lado. Espero estas reflexiones sirvan. Un abrazo Susana.»
Martin Manasse (Society of Storytelling)
«The primary purpose of the Barcelona visit was to attend a two-day event entitled “Babel” and described as a laboratory to explore multi-language storytelling. This was the brainchild of two organisations, ANIN and APAC from France. Some sixteen participants from various countries worked in twos and threes exploring stories in more than one language, predominantly Spanish, Catalan and French. There was a smattering of German and some English from me plus an African language from a storyteller from Benin. It was amazingly refreshing to be involved in an international event where English was not the leading language. We had a wonderful time, learned a lot, discovered to nobody’s surprise that working in threes was exponentially more difficult than work in twos and before we broke up there was already talk of the possibility to run another “Babel” in another country in the future. The final session was a public event in which we performed some of our work and there was a “round table” discussion involving members of our group, other visiting tellers and a researcher in two languages as well as the audience. Particular thanks to the founders and animators of the event, Antonietta Pizzorno from APAC and Susana Tornero from ANIN.»
bibliografia
Narrar en tándem, Tim Bowley (article), butlletí AEDA, març 2017
Team up! Tell in Tandem!, Jonatha Hammer Wright, Presto & Us Storytelling Publications 2010
Tell The World – Storytelling Accross Language Barriers, Margaret Read MacDonald, Libraries Unlimited, 2008
The origin of language, Merrit Ruhlen, John Wiley & Sons, 1994
Un món de llengües: entendre la diversitat lingüística, John Edwards, Aresta, 2008
Multilingualism – Understanding linguistic diversity, John Edwards, Routledge, 1994