Deu anys enrere, precisament tal dia farà un any, vaig iniciar la tradició de felicitar-vos l’any als seguidors d’aquest bloc amb un petit conte.
En aquesta ocasió escollir-lo ha estat realment difícil, com difícil ha estat per tothom passar aquest any. Tanmateix, després de llegir primer molts contes, i somiar-los després, finalment he trobat un conte prou adient, adaptant-lo a partir de diferents versions a la meva forma de veure i sentir.
La foto és d’una fageda que vaig visitar amb una amiga 3 anys enrere, és a dir, el 3 a. C. (abans del Coronavirus), quan encara podíem viatjar lliurement. Recordo que em van impressionar profundament tots aquells arbres que, malgrat aparentar quietud als nostres ulls, a través de les seves arrels s’alimenten, s’ajuden, es protegeixen els uns als altres, potser fins i tot es xiuxiuegen com nosaltres històries com aquesta:
A Orient Mitjà conten que hi havia un avi que volia deixar als seus com a herència quelcom que els donés consol en qualsevol moment de la vida, i va anar a demanar consell a una dona sàvia que vivia prop d’una fageda.
Ella el va escoltar amb atenció, i en acabat, li va aconsellar que donés a cadascú un anell senzill, sense cap més ornament que la següent inscripció: «Això també passarà». Els seus descendents podrien llegir aquests mots per consolar-se en els moments difícils, i per valorar plenament els instants d’alegria.
I és així com tots ells van aprendre a apreciar la vida amb les seves llums i les seves ombres, i l’anell va anar passant de mà en mà, fins que l’ús va esborrar les paraules, que es van perdre en l’oblit.
Per sort, encara tenim el conte, que he traduït lliurement per a vosaltres per desitjar-vos el millor en aquest nou any ple d’incertesa, però també d’esperança.
Feliç 2021