Un dels plaers que he recuperat de la meva vida de narradora és triar un llibre de contes abans d’anar a dormir i obrir-lo a l’atzar a la cerca d’una història que m’enamori prou com per voler contar-la. Els mesos d’hivern, però, a casa meva fa tant fred que trio llibres electrònics per poder-los llegir sota la flassada. Així que cada nit dono les gràcies a en Michael Hart, inventor del llibre electrònic i creador del Projecte Gutenberg, i em passejo per aquesta fantàstica biblioteca virtual de domini públic per triar algun volum de contes antics i gaudir de la meva hora del conte. Aquesta setmana m’ha robat el cor una recopilació de contes iroquesos, Stories the Iroquois Tell Their Children, de Mabel Powers, batejada com a Yeh sen noh wehs, potser la persona blanca que més bé va conèixer els contes populars de la Lliga de les nacions. L’edició digitalitzada compta a més amb diverses il·lustracions dels contes i d’objectes de la cultura iroquesa, i està ratificat per les signatures dels cabdills de la nació seneca, onondaga, tuscarora, oneida, cayuga i mohawk.El llibre inclou històries que revelen la profunda connexió amb l’entorn dels iroquesos, a més de referències als canvis provocats per l’home blanc. Però el que més m’ha cridat l’atenció és el tabú que envolta l’hora del conte, quelcom molt comú a moltes cultures, determinat pel seu mode de vida, i que en aquest cas ve establert pels Jo gah oh (la “gent petita”), els éssers màgics dels seus contes meravellosos. A continuació us en tradueixo un fragment:
“Els avantpassats deien que fa molt i molt de temps la Gent Petita va establir per llei que no es podien contar contes a l’estiu. L’estiu és per treballar. Les abelles fan la mel. Els esquirols arrepleguen fruita seca. La gent conrea i cull el blat. Els arbres i les plantes han de donar fulles, flors i fruits. Si es contessin històries, les plantes, els ocells, els animals i les persones haurien de deixar de treballar per escoltar. Això es traduiria en males collites i fam. Els animals s’oblidarien de fer créixer els seus abrics d’hivern i amagar-se als caus. Els ocells s’oblidarien d’emprendre a temps el seu viatge cap al sud. Els avantpassats deien que el narrador que desobeeix aquesta llei dels Jo gah oh patiria alguna mena de desgràcia. L’hivern és el temps de contar contes, perquè llavors la feina dels animals, les plantes i la gent ja està enllestida, i la Gent Petita està endormiscada.
No, no es segur contar contes a l’estiu. Ningú no sap si un ocell, o una abella, o una papallona pot estar escoltant i anar-ho a dir al cabdill de la Gent Petita. Si el cabdill de la Gent Petita s’ofengués, podria fer que al narrador li passés alguna cosa horrible. L’estiu passat, l’escriptora d’aquest llibre va estar molt a punt de ser transformada en un animal, o alguna cosa pitjor, pel sol fet de contar contes. Així li va dir un indi venerable. Ella mateixa no sap com se’n va escapar. Creu que potser va ser perquè és una india blanca. Així és com va passar.
Era l’època de la Lluna de la Collita. Yeh sen noh wehs va parlar a una de les tribus a la seva Casa del Consell, i va contar alguns d’aquests contes meravellosos. Tot va anar bé fins a mitjanit. Llavors un indi molt vell se li va apropar per advertir-la del perill que corria. Es veu que havia estat present al Consell d’aquell vespre i havia sentit com contava les històries, algunes de les quals ell mateix coneixia. L’home va confessar a Yeh sen noh wehs que es pensava que la veuria transformar-se en alguna cosa en qualsevol moment. Li va dir que ell no hagués gosat contar una història. “No, no, em fa por, passaria alguna desgràcia!” va dir.
Quan Yeh sen noh wehs li va dir que ni una sola gota de sang india corria per les seves venes, l’ancià la va mirar amb solemnitat. Finalment va parlar. Va demanar a l’intèrpret que li digués, atès que ell parlava molt poc anglès, que el Gran Esperit havia fet a la serp, serp; a la guineu, guineu; a la rata mesquera, rata mesquera; a l’os rentador, os rentador; a l’os, os; a l’indi, indi; a l’indi blanc, indi blanc. Cadascú havia de ser serp, guineu, os rentador, os, indi o indi blanc tota la seva vida. Cadascú havia de ser ell mateix.
Llavors el vell indi va preguntar quina mena de malaltia patia la Yeh sen noh wehs que la feia anar arreu amb una ploma al cabell, fent com si fos india, si en realitat era una india blanca.
Yeh sen noh wehs no va saber què respondre. I a dia d’avui encara no sap què la va salvar de ser transformada en conill, saltamartí o quelcom pitjor, pel cabdill de la Gent Petita. Però el que sí sap és que està molt contenta de poder contar-vos aquestes històries a vosaltres durant L’HIVERN.”
Així doncs, aprofiteu a llegir i contar aquestes històries ara que encara fa fred. O bé guardeu-los per a l’estiu, si voleu experimentar alguna transformació.
Bona nit i bons contes.