Aquest any, pel poc que he transitat el meu bloc, sembla que hagi deixat totalment de banda els contes. Tanmateix, tot i que no he tingut temps per escriure-hi, he tingut la sort de poder participar en una Residència creativa a Sigüenza i treballar sota la direcció de Pepito Mateo amb sis narradors de diferents llocs per a la creació d’un espectacle col·lectiu, dins del marc del projecte de la Xarxa Europea de Llocs i Ciutats de Conte. Sigüenza, Guadalajara, Chevilly-La Rue i l’any vinent Bratislava i Itàlia, són les diferents parades d’aquest espectacle que ha anat creixent i transformant-se segons el públic i els participants, i ha constituit per a mi tota una experiència d’aprenentatge professional i personal. I tot i serpràcticament l’únic projecte que he pogut compaginar amb la meva feina actual, m’ha ajudat a mantenir viva la flama dels contes. Perquè cap esforç és poc, com em diu a mi el pardal del conte que he triat enguany per donar la benvinguda al 2023, però m’encantaria saber què us diu a vosaltres, ja que cada conte parla diferent a cadascú, en això rau la seva màgia. Si us animeu a dir-m’ho, m’encantarà llegir-vos o escoltar-vos.
El pardal i el cel
Diuen que hi havia un pardal minúscul que quan sentia tronar, s’estirava al terra i aixecava les seves potetes cap al cel.
―Què fas? ―li va preguntar una guineu.
―Intento protegir la Terra i tots els que hi viuen! ―va respondre el pardal―. Si el cel caigués de sobte, quina desgràcia! Per això aixeco les meves potes, per ajudar a aguantar-lo.
―Com vols aguantar el cel que és tan gran amb aquestes potes tan escarransides? ―li va respondre la guineu, tot fent-li befa.
―Aquí cadascú té el seu cel, ―va respondre el pardal―, i la seva forma d’aguantar-lo.
Bon any i bons contes!
Conte adaptat del llibre “El círculo de los mentirosos”, de Jean Claude Carrière
Imatge de PublicDomainPictures a Pixabay