susana tornero

Si hi hagués una classificació com la dels hotels, la Biblioteca de Torredembarra seria una biblioteca de quatre estrelles. Vaig arribar-hi cap a un quart de sis i encara vaig poder admirar tota la llum natural travessant les parets de vidre. I pel que em van dir, al matí la claror és espectacular. No en tinc cap dubte: si visqués aquí i no m’agradés llegir, segur que m’hi aficionaria de sobte, per poder anar-hi a passar una estona amb un bon llibre a les mans.
La sala infantil és gran i separada de la resta, un fet molt d’agrair, tant per al públic menut i el narrador, com per a la resta d’usuaris. La paret que fa d’escenari és una paret de vidre que dóna a l’exterior, resseguint una gran volta. De dia, la biblioteca mira cap enfora; de nit, il•luminada, és un espectacle per als vianants, que poden contemplar els moviments silenciosos dels de dins, com si fos un aquari fabulós.
Una bona estona abans de començar, els nens ja s’apleguen a la sala i miren al seu voltant amb curiositat per esbrinar qui els narrarà contes. D’altres trien amb les mares o els pares quin llibre s’emportaran cap a casa. Començo, no els vull fer esperar més, els veig tant disposats! M’assec a la cadira i tots deixen anar els llibres i els posen al seu lloc. “La majoria coneixen molt bé el ritual de l’escolta, ja que participen a l’hora del conte de ben petits, a les sessions de 0 a 3 anys”, em diu la Macarena, l’encarregada de Dinamització. I no tinc cap mena de dubte que serà una sessió meravellosa. Ens enfilem a la barca i remem mar endins, i quan ja hem pescat tots els contes i tornem a port, encara en trobem més, de contes… Hi ha qui vol contes de por, dues nenes xineses en volen de la Xina… El temps passa volant i arriba l’hora de marxar.
Si hi hagués una classificació com la dels hotels, el públic de la Biblioteca de Torredembarra seria un públic de quatre estrelles.

Místic/a:
Relatiu o pertanyent a la mística o al misticisme.Relatiu als misteris religiosos.
Existència, veritable o suposada, d’unió directe de l’home amb la divinitat.
Creença absoluta en el valor d’una idea.
Esotèric:
Ocult, reservat només als iniciats.

Tranquils, ara mateix us explico el perquè de tot aquest misteri.
Aquest dissabte 28 d’agost narraré a la Nit Esotèrica de Sabadell. De les deu del vespre a la una de la matinada veurem desfilar experts en fenòmens paranormals, quiromància i plantes afrodisíaques, músics que juguen amb el silenci i sobretot, contes, molts contes. No sé si seran místics, potser per a algú siguin un pèl esotèrics, però ben segur que serà una vetllada amb molta màgia.

Impone entrar en Wad Ras. Quizás se deba más a las imágenes de que te vienen a la cabeza de películas tipo estrenos TV que por el lugar en sí, pues aparte de los guardias y las puertas de seguridad, parece que estemos en un hospital, una escuela, un internado. Y de las internas, ni huella aún, están en un taller, pronto llegarán. Nos acompañan a la sala polivalente: teatro, comedor, sala de actos… ecos y olores se confunden en un gran salón de techos altos que resuena e invita a gritar para calibrar el eco. Parece ser que no habrá problemas de sonoridad…
Ignasi comprueba las sillas, la luz, hace preguntas técnicas, precisas, se prepara tranquilamente. Yo también me preparo, pero es mi primera sesión “dentro” y ando algo aturdida absorbiendo el espacio, cuando voy a hacer una pregunta, él ya viene con la respuesta. Todo listo. Hace calor. Aún estamos solos.
Una canción me repiquetea en los oídos, y aprovecho para soltarla hacia las paredes, para que la oiga Ignasi y me diga su opinión. Y en lugar de decir, opta por contar: “En la región de los grandes lagos, la niña abrió los ojos y descubrió el mundo…” Y va desgranando un mito soberbio por su riqueza en imágenes, algunas de ellas que infunden pavor. A punto de ser devorada por la serpiente peluda, la niña cantó pidiendo ayuda. Y fue entonces cuando el canto a Elegguá encontró su sitio, y la ranita cantó… Y la ayuda llegó en forma de pájaros. Pájaros del trueno y la lluvia. Y decidimos empezar así, Ignasi contando y yo cantando.
Ignoro si la tribu de los indios menomini y el pueblo yorubá habían tenido antes algún tipo de relación. El caso es que a partir de ese día, la ranita de la lluvia y la melodía del Abrecaminos se dieron la mano y desde entonces canto y cuento siguen creciendo juntos. Gracias a la sala polivalente de Wad-Ras por ejercer de espacio creativo, y a todas las mujeres de Wad Ras que compartieron ese momento con nosotros.

Un vespre d’estiu a la fresca en un pati de Gràcia, escoltant contes…
Una noche de verano tomando el fresco y escuchando cuentos en un patio de Gracia…

Us ve de gust?
¿Os apetece?

Per als que ja coneixen tàándem i els ve de gust repetir.
Para los que ya conocen tàándem y les apetezca repetir.

Per als que no, ara és el moment…
Para los que no, ahora es el momento…

Us hi esperem!
¡Os esperamos!

Els dimecres a les 19.30
Los miércoles a las 19.30

(8 de juliol, 5 d’agost i 19 d’agost)
(8 de julio, 5 de agosto y 19 de agosto)

Programa del local Olokuti
C/Astúries, 36
Barcelona
Metro Fontana
Sobre tàándem: taandem%20olokuti.pdf

Este fin de semana os puede suceder algo maravilloso…

Si queréis que suceda, no os perdáis la Fira Màgica de Santa Susanna.

Yo no me la voy a perder. Allí estaré como cazadora y recolectora de oyentes

para un montón de cuentos ansiosos por ser escuchados.

Si queréis ver el programa de la fira: www.firamagica.com.

Y si queréis saber más sobre los cuentos que merodearán por allí, consultad Terra de contes

Continuará…

A veces, sucede. No tan a menudo como nos gustaría, pero sí, sucede. Primero todo empieza como en una sesión normal y corriente, nada hace pensar en lo que vendrá luego, no hay indicios, ni señales… O quizás si los haya, quizás la energía positiva tenga que ver con eso. Y es que había energía positiva a raudales en el Segundo Baithaka: de los voluntarios de The Direct Help Foundation compartiendo experiencias, vendiendo el incienso artesanal; de los parientes y amigos que habían acudido para apoyar su causa, de los conocidos, los curiosos, los enamorados de Nepal, del bhangra, de bollywood, del mango lassi y las samosas… El resultado de toda esta mezcla de ingredientes era imposible de predecir. Nosotros fuimos a ofrecer nuestros cuentos en este acto benéfico, pero no sabíamos con qué ingredientes íbamos a contar, aunque bien pensado, eso nunca se sabe en este oficio, ahí radica su enorme atractivo, es como cocinar sin receta: nunca te vuelve a salir igual.
Si, puede que fuera todo esto lo que hizo que la narración fuese tan especial, tanto para el público como para los narradores, Ignasi y yo, pues pudimos ver con nuestros propios ojos como los cuentos hacían acto de presencia en aquella sala y se contaban ellos mismos. Fue un buen trabajo en equipo, como si cada uno de los presenté dibujara un trozo del cuento, dando como resultado un fresco multicolor, como el formado por las siluetas de las manos de todos los participantes en el Segundo Baithaka. Mónica, creo que deberás ir a por el tercero…

Alguns de vosaltres ja sabeu que col·laboro fent tallers de dansa a l’Associació de Familiars i Tutors de Discapacitats Intel·lectuals de l’Alt Empordà ONA (ONA pels amics).

Aquest any els artistes de l’associació han fet molts progressos i s’ho van passar molt bé preparant una coreografia de Bollywood. Tant, que la volen tornar a repetir. I si pot ser, amb més èxit de públic!

És per això que el proper diumenge 29 de març farem una tarda dedicada a l’Índia, oberta a tothom.
Hi haurà contes populars de l’Índia, contes que tot i venir de lluny, segur que ens semblaran de prop; coreografies de Bollywood, i si us animeu, també podreu aprendre algunes passes de ball per a quedar con uns maharajàs quan sentiu la música d’una pel·lícula India. I de pas acostar-vos a un col·lectiu que ens pot donar molt, tant a nivell artístic com humà. Una tarda per conèixer i apostar per la integració.

Animeu-vos i aviseu tothom qui pugui estar-hi interessat, a veure si entre tots aconseguim que hi hagi caliu.

Us hi esperem!

Namaskaram

Una tarda a l’Índia
Espectacle a benefici d’ONA
Centre Cívic les Mèlies de Vilafant
Diumenge 29 de març a les 17h

Espectacle%20India%20cartell.pdf

Incorporar-me al projecte Mercat de Veus del Sac de rondalles de Biblioteques de Barcelona ha suposat una mica de redescobriment personal. Aquest projecte, endegat en el seu dia des d’ANIN per Ignasi Potrony, proposa la narració de contes en diferents parles catalanes, per tal que els nens de Barcelona puguin sentir diferents parles catalanes. Quan em vaig traslladar a Barcelona, sovint la gent em preguntava de quina part de Catalunya era, o bé els feia gràcia alguna expressió o manera de dir, però al llarg del temps això ha deixat de passar, i a casa em deien que cada vegada parlava més com els de Barcelona. Com me les empescaria per fer una sessió en empordanès, en l’original? Quina responsabilitat, això de ser referent lingüístic…
Em va tocar fer treball de camp en les meves pròpies arrels. Vaig trobar un diccionari empordanès que em va ser molt útil per veure el que havia perdut i el que encara conservava. Vaig tenir llargues converses amb els meus avis i els meus tiets, i va ser molt divertit veure el concepte de parla empordanesa de cadascú: per a un estava claríssim que anar a caçar cargols o bolets era de l’Empordà, l’altre deia que allò era parlar malament, on s’és vist que es cacin els cargols, encara menys els bolets, com si calgués anar-hi al darrere!
Molt d’agrair va ser l’ajut de Xavier Luna-Batlle, especialista en dialectologia i etnolingüística de la UAB que em va fer arribar interessants articles i em va recomanar una selecció d’autors empordanesos. Gràcies a ell vaig descobrir passatges extraordinaris a Solitud de Victor Català on es parla precisament de l’encís de les rondalles…
I la meva mare, que també va voler col•laborar, em va trucar un dia: “T’he comprat uns llibres, però no sé si te’ls hauria d’haver comprat, perquè potser ja els tens… en tens tants!”
Però no, no els tenia: L’Empordà Fantàstic – Llegendes, de Gabriel Martin Roig, publicat per l’Editorial Farell, recull un munt d’històries empordaneses que no coneixia, i d’altres que havia sentit dir però no havia pogut localitzar. Va ser una gran troballa, ja se sap que les mares, de vegades sembla que tinguin una bola de vidre amagada. I encara més si són empordaneses…
Gràcies a tothom que ha col•laborat i recolçat en aquest petit viatge pels origens, i molt especialment als meus avis. Sense en Miliu i la Paquita, aquestes històries no tindrien el vent de l’Empordà ni els aromes de la Costa Brava. Ells m’han ajudat a assaonar la sessió amb un munt d’estones compartides. Ara només falta que el públic posi el seu granet de sorra escoltant els contes, que els gaudeixi tant com he gaudit jo preparant-los, que els escampi i els faci navegar…